Hitman: El lobo disfrazado de cordero.

Para los que aún rondéis por el universo pragmático relativo a la gesta mitificadora de Hitman por parte de NESTOR F. en el último post, seleccionad todo el texto del mismo y descubrid el maravilloso pastel.

Más allá del 28 de diciembre tenemos el 29 del mismo mes donde quiero remarcar el "peón come a la reina" que supone el Teaser Trailer de Hitman para los amantes de los personajes con conflictos personales.



-----------------------------------------------------------------
Después de ver esto deduzco:

(reproducid esta composición al leer el texto para mayor gloria del melodramatismo)


IT HAS BEEN SAID: Empezamos convirtiendo, YA, en leyenda lo que sucederá a esta frase.

A MAN WILL WALK THIS EARTH: Para continuar profetizando...

(para ver como el supuesto nombre en clave 47 se quita la capucha de Jedi sin llegar a verlo porque claro, es Diós, o almenos al hijo de Diós lo elevan las dos frases anteriores)

WITH THE POWER: Para atribuïr privilegios sobrenaturales...

TO STRIKE DOWN EVIL: Para plantearnos una batalla entre el bien y el mal... (olvidémonos de asesinos a sueldos cultivados y presidentes de Rusia corruptos)

WHEREVER IT HIDES: Para añadir omnipresencia a la omnipotencia.

(para ver a Hitman (una vez mas sin verle el rostro) delante de lo que parece la puerta o una de dos, de Mordor, o de San Pedro Apóstol; en una posición penitente (ya se sabe, solo el penitente pasará)

TO BRING US PEACE: Causa-efecto de la antepenúltima.

(para descubrir su rostro totalmente tras un sombreado casi a la altura del de Marlon Brando en Apocalypse Now)

(para mandar a tomar por culo la puerta, lanzar el onanismo religioso más lirico y comercial jamás creado y decirnos que THIS FALL...)

ENGINEREED FROM DARKNESS: Alguien creado desde la oscuridad y que por tanto posee habilidades del lado oscuro con lo cual me emociono que te cagas al ver que las palomas aún y con todo esto revolotean a su alrededor, mientras el camina con la vista hacia abajo (no vaya a ser que de la sensación de que es feliz) y con esos transeúntes de ropa oscura y pelo oscuro (no vaya a ser que le roben protagonismo a su camisa blanca y su calva reluciente) desenfocados (un oscar al foquista por favor)

(para ver que hay un liquido transparente mitificador aun mas de esta gran leyenda al llevar el mismo tribal que la puerta de San Pedro; y ver como en un quirófano nos sueltan un spin-off maravilloso del universo THX; y añadir el excelente elemento dramático del código de barras)

PROTECTED BY DIVINITY: Para hechar mano de la paradoja mas exquisita y dramática en relación al rótulo anterior, acentuada por ese travelling lleno de soldados encapuchados para llegar el rey de la fiesta en forma de capellán mandamás circundado por los candelabros mas preciosos que he visto jamás.

(para verlo a el ejerciendo con estilo, sin abandonar la poética, para luego descubrir una chica que lleva un tatuaje, como queriendo decir que comparte cierto aspecto dramático con el prota, para luego situarlos en la cama con un efecto de ensueño y viendo como Hitman no responde a ese pedazo de estímulo fémino lo cual añade un mayor drama al personaje)

BRILLIANT... IN HIS EXECUTION: No vaya a ser que se nos olvide que nunca falla y que por tanto, a causa de su exhausto entreno, sigue siendo virgen.

(seguido de imágenes que apoyan todo ello)

Para acabar con el movimiento más bello de dos pistolas con silenciador, que juntas dan la talla de la letra T y guiadas por el AVE MARIA conforman el título de la película, no sin recuperar una vez más esa sombra lograda por Vitorio Storaro ahora sobre la figura de nuestro amigo poseedor de sus herramientas de trabajo humeantes al ritmo de AVE MARIA una vez más.

----------------------------------------------------------------

Con todo esto quiero decir que yo, amante de los personajes con conflictos internos, me esperaba una de las mejores dramatizaciones de videojuego jamás realizadas.

Un personaje privado del libre albedrío, forjado para ejercer una profesión impuesta, con cierta inquietud o dilema moral en cuanto al motivo de su existéncia, que en un momento dado conoce a una mujer, con la cual descubre cierto aspecto de si mismo desconocido hasta ahora, cohibido por la sexualidad nunca experimentada, brillante en su ejecución. Un drama increíble.

Un drama increíble que se evapora en el mismo momento que se imprime en pantalla, con efecto y sonido de mecanografía, el lugar donde acontece la primera secuencia.

Conclusión: La próxima vez se lo dais a Richard Donner que almenos hara lo mismo sin rodeos y con calidad.

Epílogo pretencioso: Lo de pasarse la cuchilla por el código de barras mientras se ducha, esta dramáticamente a la altura de Derek Vinyard situando su mano izquierda sobre la esvástica de su pecho derecho. Qué lástima no aprovecharlo, ¿no? Pues ves y se lo cuentas al colega.

La crítica de Hitman

Impresionante. Esta es la palabra que surgió de mi boca tras acabar de visionar Hitman. Y es que nos encontramos ante una gran sorpresa, una pequeña joya que, por prejuicios varios, será sin duda despreciada e ignorada por gran parte de la raza humana. Un esperanzador broche de oro en nuestra cartelera, para un año más bien regulero.

Tras su estimable ópera prima, Frontière(s), Xavier Gens huye despavorido hacia la gran industria americana, para demostrar que sabe hacer buenos productos masónicos y, además, de mucha calidad y con personalidad. Gens nos traslada en cuestión de segundos, tras una prodigiosa secuencia de créditos, al universo frío y despiadado del agente 47, una autentica montaña rusa de cien minutos sin respiro, sumergiéndonos a su lado en una trama muy inteligente y envidiablemente hilvanada. Gens rueda con un pulso magistral, consigue mezclar a Melville con Tony Scott, además de hacer resonar ecos del olvidado cine de neón francés, una cosa que está muy bien.

Mucho he leído sobre la elección de Timothy "ojitos dulces" Oliphant para el papel protagónico. La mayoría escupen sobre su cadáver. Yo intentaré glorificar su trabajo desde este humilde blog, ya que, a mi parecer, hace un trabajo muy encomiable. Sus andares, sus miradas, sus procederes… La fuerte carga psicólogica del personaje está perfectamente resuelta en cada uno de sus movimientos. No hay duda de que se ha pasado todos los videojuegos.

Además, vistas sus dos películas, se puede deducir que una de las constantes de Gens es ser descubridor de muy buenas actrices, en los dos sentidos. Primero, Karina "mucho mejor en persona" Testa por Frontière(s), y ahora, Olga "gonzo girl" Kurylenko que, además de estar muy bien en su rol de femme casi fatale, nos enseña otros motivos por los que no perderse el filme.
Y ojo al resto de secundarios.

No quiero acabar sin hacer mención a lo que, quizás, es el motivo por el que el espectador medio se mete en esta sala: tiroteos, sablazos, saltos imposibles, explosiones, ostias al son de la batería, helicópteros apache cargándose catedrales... acción para gourmets.

No sé qué hacéis todavía sentados, ¡corred al cine a verla antes de mancillarla en vuestro home cinema!

...
Que no, que es broma, la peli es una mierda, solo quería hacer la gracia… ¡Inocentes!

Xavier Gens, director de culto.

¡Devuélveme el dinero de la entrada maldito puerco!

De derrota en derrota

The Office és una sèrie monstruosa. Ho és en molts aspectes. Monstruosament bona (ho és, és bona, tant com per a permetre'm omplir la boca d'aquest adjectiu que normalment rebutjo), monstruosament divertida. És cert. Però també monstruosa en el sentit més clàssic. Monstruosa perquè és terrible. Demoledora. Directe al cor i també a l'estòmac.

Si voleu que us sigui sincers, mai he vist una sèrie tan depriment. I tampoc recordo gaire pel·lícules que ho siguin tant.

El retrat d'aquesta oficina i, sobretot, el dels seus personatges, resulta d'una amargor impressionant. Personatges grisos i humans, hi ha alguns als que potser els hi arribi la redempció, però n'hi ha d'altres que queda clar que estan atrapats en el seu propi món agònic. D'entre ells, potser el cas més obvi i trist sigui el del cap de l'oficina, interpretat per l'Steve Carell (ja sabeu, el de Pequeña Miss Sunshine... ¿o potser hauria de dir el de Vírgen a los cuarenta? Si home, aquella de "Y pensamos, ¡vaya!, és una mujer haciéndoselo con un caballo... Pero después te das cuenta que, en fin... es una mujer haciéndoselo con un caballo..."). Resulta curiós que puguis arribar a riure't d'aquest home tan patètic, tan desagradable i, sobretot, tan absolutament sol. Suposo que el triomf d'aquesta sèrie és la de ser immensament humana. Això no només la fa creïble i, fins a cert punt, fàcil d'identificar amb el nostre entorn, sinó que baixa les defenses de l'espectador per a tocar-lo de més a prop.

La humanitat dels personatges es guanya el teu afecte, però la sèrie mai et compensa amb una treva en forma d'entendriment. El seu atac és voraç i continu, malferidor. La vida d'un grup de persones infelices atrapades en el seu treball i en relacions laborals que odien no té per on agafar-se. Potser les brutals dosis d'autoengany i lluita desesperada que generen els personatges sigui l'única manera d'enfrontar-se a tot plegat.

He de dir, també, que el format de la sèrie és força novedós i absolutament encertat. L'intent d'emular una mena de reality en el que unes càmeres es limiten a captar el que està passant (participant molt de tant en tant en la pròpia acció), sense banda sonora ni elements artificials, i convidant als soliloquis de tot aquell que passa per l'oficina, és una manera perfecte de resultar realista i alhora ser subtil amb el que intentes transmetre.

Així que, què carai, mireu-la. La fan la matinada dels dimecres a La Sexta, o aconseguiu-la on pogueu. Si teniu l'estòmac dur, potser en sortiu ben parats. Us topareu amb un cap mancat absolutament de vida fora i dins de l'oficina, amb un segon d'abord ridícul víctima de bromes cruels, amb un noi esclavitzat en una feridora amistat amb la noia que s'estima, amb una noia amb una vida personal desencaixada intentant fer-se creure que les coses no estan tan malament i, així, amb un munt de persones que cada dia gasten vuit hores diàries esperant poder tornar a casa i adonant-se, alguns, que casa seva no existeix. Us topareu amb la infelicitat i el patetisme. I potser, enmig de tot això, algun gag absolutament mordaç (també n'hi ha de senzillets) us arrenqui una riallada.

Quina ironia, oi?

A mi em sembla una paròdia d'aquella frase del Groucho Marx: "De derrota en derrota fins la victòria final". Perquè jo sé, i crec que ells saben, i vosaltres sabreu, que darrere de totes les seves derrotes sempre els esperarà una altra.

Han assassinat l'optimisme.

El macguffin de Scorsese

Primero de todo, es recomendable ver el siguiente video que les enlazo (click en la foto). Es el esperado anuncio de Freixenet que, como cada año, nos ameniza la Navidad con un delicioso toque de glamour casposo y escenas de ensueño entre una pesadilla lynchiana y Noche de Fiesta. Bueno, nos amenizaba.

Martin pensando en el anuncio de Freixenet del 2007

Sí, un bonito homenaje al séptimo arte en general y a Hitchcock en particular… Ah, ¿pero no había que anunciar a Freixenet?

Lo que ha hecho Scorsese con la campaña de Freixenet me parece bastante deleznable. La idea por parte de la empresa de innovar en sus anuncios es muy correcta, y eso de coger a un director consagrado que le de más caché al asunto es muy loable, pero para mi gusto lo han enfocado de una manera equivocada. Sí, muy bien realizado, iluminado, planos, el sonido, blablabla (es lo mínimo que te puedes esperar cuando te dan tropecientos millones para hacerlo). Sí, muy guay todo… Pero es que da la sensación de que Scorsese ha cogido la pasta para grabar una práctica de escuela que le quedó colgada de cuando iba al insti y al final poner una botella de cava… Vamos, que hacer el anuncio de Freixenet ha sido el macguffin para hacerse una paja hitchockiana … ¡y encima el rollo ese del guión inacabado ni siquiera es verdad!

¡Y encima se ríe el cerdo! ¡¡Devuélvenos las burbujitas cabrón!!

En definitiva, que Scorsese es un egocéntrico pretencioso y se le va la pinza.

"Y la ceremonia gana en el chiste..." (FECINEMA, 3a part)

DISSABTE 17 de novembre

Mai he estat fan de 'Friends', però, no sé ben bé per què, sempre recordo amb simpatia aquell gag en què Ross és a punt de conèixer el pare de la seva nòvia, interpretat per Bruce Willis, i es disposa a explicar un acudit que comença "entra un irlandés en un bar...", aleshores apareix Willis i, amb veu rogallosa, diu: "yo soy irlandés", i Ross, que es queda sense saber què fer, diu: "...y el irlandés gana en en el chiste!".

No m'agradaria donar a entendre que el Festival Cinema Negre de Manresa és un acudit, ni tinc legitimació moral per fer-ho ja que el meu pas per la capital del Bages ha estat més aviat anecdòtic. Dissabte només vam veure una peli, que tampoc entrava a competició, la comèdia libanesa 'Caramel', guardonada amb el premi del jurat jove a San Sebastián. No estava malament, tenia els seus punts d'humor negre i, si més no, és una mirada fresca i gens pedant a la condició femenina al mon àrab. Les nostres expectatives, però, estaven posades en la sucosa sessió sorpresa, on se'ns prometia una pel·lícula "sorprenentment passada de voltes i terroríficament única". I, per si això fos poc, es sortejava una targeta de Caixa Penedès amb 300 euros. Suposàvem que el cinema no es plenaria per veure la sessió golfa, ja que tampoc s'havia plenat en cap de les altres pel·lícules vistes (tot i que divendres i dissabte hi havia molta més gent que dijous), així, sent com erem quatre persones, teniem l'esperança de que, per una vegada la vida, la sort estigués del nostre costat i els 300 euros fossin per un de nosaltres.

Així que vam passar la tarda passejant per Manresa, visitant l'exposició sobre Guillermo del Toro a la biblioteca i sopant al Frankfurt Albert, regalant-nos en la contemplació de les sinuoses corbes d'una l'agradable cambrera, que fins i tot ens va recomanar un local per matar el temps fins la una, hora en què començava la sessió sorpresa. Cadascú tenia la seva quiniela sobre la pel·lícula que posarien: en l'ambient flotava la impressió general de que, per lògica, seria alguna de les que van agradar més a Sitges, 'A l'intèrieur' o 'Frontière(s)'. També podia ser alguna que no s'hagués vist allà, una un pèl més nova, i en els meus deliris més febrils imaginava que posaven 'La terza madre', l'esperat retorn d'en Dario Argento. Totes les opcions eren bones, o això crèiem.

La presentació de la sessió golfa es desenvolupava de forma relativament normal: un tal Toni Busquets és cridat a escena perquè presenti la peli sorpresa. Emoció, intriga, mal de panxa. Quasi puc veure els seus llavis extreient la paraula 'A l'intèrieur'... però no. La peli és 'Severance', de Christopher Smith, presentada a la Setmana de Donosti del 2006 i estrenada comercialment a Espanya aquest darrer estiu, en programa doble amb 'Ovejas asesinas'. Per no dir que a principis d'any ja es podia baixar tranquilament per Internet. Com que alguns ja l'hem vist resolem marxar un cop diguin el guanyador de la targeta. El millor de la nit té lloc en aquest moment: un tipus amb barret i una pistola, en plan matón de la mafia, entra a la sala i dispara contra Toni Busquets, que cau al terra. Algú extreu una targeta de la urna del concurs i marquen un telèfon, que resulta ser el del pobre Toni Busquets. Se l'enduen agafat de peus i mans i el presentador marca un altre telèfon movil, el d'una tal Maite que ha guanyat el concurs. No agafa el telèfon, no és a la sala i pregunten si s'ha d'agafar una altra targeta, però al final decideixen que ja la trucaran, davant la nostra indignació al veure que podriem haver marxat de Manresa dues hores abans i ningú m'hauria robat la bufanda. Però ara resulta que no calia quedar-se per guanyar el premi. Quina barra! Bé, segurament això no és del tot així, però dóna igual. Les coses bàsiques ja les sabeu i si no les sabeu li dieu a la vostra parella que us ajudi a introduir-la.

Joan Barbé, l'improvisat host d'aquesta gala, deia irònicament poc abans d'abandonar la tarima: "perdoneu-nos, és que no hi ha pressupost ni per això". Ens va fer gràcia. I també ens en va fer el fet que la pel·lícula sorpresa no era 'Severance' sinó 'Ovejas asesinas'. O potser primer posaven 'Ovejas asesinas' i després 'Severance', com al programa doble. Però podem assegurar que quan vam marxar estaven fent 'Ovejas asesinas'.

I fins aquí hem arribat. Volia fer alguns comentaris sobre la programació en si, com realment em pertocaria, però els productors executius d'aquest blog porten cinc minuts cridant "talleu! talleu!"; potser es refereixen al cordó umbilical del nadó al que acaba de donar a llum una boliviana en la nostra clínica improvisada, però m'ho prendré com una advertència i us deixaré sols amb les vostres solituds. Al cap i a la fí, dubto que al lector potencial d'aquest lavabo virtual li interessi gaire una anàlisi seriosa del present i el futur del FECINEMA.

Noir, Cinema & Chocolat (FECINEMA, 2a part)

DIVENDRES 16 de novembre

Primer de tot, aclarir que el títol d'aquesta entrada no és de collita pròpia, sinó que és el nom de la festa oficinal del FECINEMA. Us ho diré d'entrada: no vam veure cap pel·lícula. Teniem intenció d'estrenar-nos en la secció oficial Negra veient la cinta italiana de gàngsters 'Romanzo Criminale', però el cotxe de qui ens havia de portar des de Barcelona va punxar i, vet-ho aquí, només hi va haver temps per la festa, on a part de fer el paripé podriem tastar deu plats preparats pels millors cuiners del Bages, deu vins de bodegues escollides i deu bombons únics, dissenyats per al Festival. Primera objecció: al guardarroba ens fan pagar per deixar la jaqueta. ¿No se suposa que som periodistes convidats a una selecta degustació? Coi, que jo he sigut Jurat a Sitges. Segona objecció: ¿cubalibre de foie gras? Ecs. Del cap i pota no me'n parlis. Les mandonguilles aquelles, que no recordo de que eren, semblaven extretes de l'escena del banquet de 'Indiana Jones y el templo maldito'. Sort que la cua de bou amb salsa de patata i porro i les tapetes de bacallà esqueixat i salmó amb gambes van salvar la nit, que si no me n'hauria anat d'allà amb un disgust. Esperava amb il·lusió els bombons, però vaig poder comprovar que eren declaradament "noir", no només per la xocolata negre sinó perquè estaven tan carregats d'alcohol que era com fotre't un xupito, com quan Humphrey Bogart s'aixeca a les set del matí i es fot un lingotazo abans d'anar tot el dia amb el penis estremit contra les calçes i pensant que, d'una banda, la tia a la que està seguint és una malnascuda i una sediciosa, però per l'altra fa molt de goig amb aquests conjuntets... i així anem.

La veritat és que creia que podria esplaiar-me més en la crònica d'aquesta vetllada a la discoteca El Sielu, que va acollir l'acte. Però no se m'acut gran cosa més a dir. Una estona abans que comencés la festa vam passar-nos per la roda de premsa que van donar Agustí Villaronga, Roger Casamajor i Marisa Paredes, que venien a presentar 'Després de la pluja', l' última pel·lícula, un telefilm, del cineasta mallorquí. A Marisa Paredes, a més, li donaven un premi honorífic, com ja esmentàvem en l'entrada anterior. No va estar malament, hi hagué una interessant (a més de redundant) mini-discussió sobre com de conservadora és la indústria cinematogràfica espanyola a l'hora de donar empenta i ajudes a produccions arriscades. Però el més graciós de la roda, fet que em confirma que, d'alguna manera, la gent va a aquest tipus de protocols amb un discurs ja preparat, quasi robòtic, és que el tipus que va presentar Agustí Villaronga va dir que era un plaer tenir-lo allà "per la seva gran contribució al gènere negre espanyol". I jo em pregunto: ¿en què es concreta aquesta gran contribució? Home, sí, té una peli de gènere negre: l'adaptació de 'El pasajero clandestino' de Simenon, feta per la televisió, i que es podria dir que és la seva pel·lícula més fluixa... Però si de tothom que fa una pel·lícula de gènere se'n digués que és una figura clau, aleshores Sam Raimi seria un mestre de la comèdia esportiva per 'Entre el amor i el juego'.

Bé, deixaré els comentaris del dissabte per demà. Si voleu conèixer l'obra d'Agustí Villaronga, un d'aquests realitzadors espanyols semi-maleïts, busqueu les seves dues primeres pel·lícules: 'Tras el cristal' i 'El niño de la luna'.

Això no és una crònica del Festival de Cinema Negre de Manresa

DIJOUS 15 de novembre

Erràtica i tan inconsistent com l'entrepà de xistorra que em van servir a la cafeteria que hi ha al costat dels Multicines Atlàntida. Així es podria definir, més o menys, el meu pas per l'edició d'enguany del FECINEMA (FEstival de CInema NEgre de MAnresa). I dic inconsistent, parlant de la xistorra, perquè, home, la xistorra en si no estava malament, però, ¿què passa quan en un entrepà et posen, vertical, al bell mig del pa, una única xistorra? Doncs que, de cada quatre mossegades, tres són de pa sol.

Em resisteixo a anomenar crònica a això perquè, de pelis a competició, només em vaig veure una, de la secció Fantàstic. Sí, no vam veure cap film noir, tot i que la novel·la que llegia aquells dies podria encabir-se dins aquest gènere. Es tracta de 'Confesiones de un discípulo de Joyce a un fanático de Morrison', de Roberto Bolaño i A.G. Porta. Us la recomano. El cas és que a Manresa feia un fred que pelava, i cap de nosaltres s'havia dut l'estufa portàtil de casa ni teniem la sort d'anar de bracet amb un clon de la Britney Spears (la dels inicis). Recollida l'acreditació, vam entrar als multicines. El primer que un veu, a l'esquerra, quan travessa la porta és la caixa del supermercat contigu, i xoca una mica girar per un passadís i trobar-se de sobte al hall, decorat en elegants grocs, d'uns cinemes. Una noia ofereix gratuitament café d'una màquina, sense llet, i, si un puja les escales que porten a les sales del pis de dalt, pot trobar-se amb l'improvisada sala de rodes de premsa, nou tamborets a tot estirar, una adorable joveneta de l'staff, gravant rera un tripode, i quatre periodistes que fan bulto i pregunten a l'eventual convidat.

La primera pel·lícula que vam veure fou 'Salvajes', de Carlos Molinero, una mediocre i absolutament intrascendent producció espanyola sobre racisme i violència juvenil llur presència al festival representa que estava justificada dins la retrospectiva a Marisa Paredes, que era a Manresa. Molt fluixa. Per treure'ns el mal sabor de boca d'haver arribat a corre-cuita per acabar veient tal minúcia filmica, prenem una cervesa a la mateixa cafeteria on abans os comentava lo de la xistorra, i al cap d'una estona se'ns uneixen un amic i Nacho Vigalondo, que presenta 'Los cronocrímenes' a Manresa, en unes hores. Descobrim la debilitat del Nacho per David Lynch —es passa una estona parlant-nos meravelles dels extres inclosos a la nova caixa daurada de Twin Peaks— i tornem a l'Atlàntida per veure 'Storm warning'. L'australià Jamie Blanks, l'autor de 'Leyenda urbana' dirigeix, munta i compon la música però no aconsegueix més que una oblidable cinta de parella-perduda-es-troba-amb-maníacs-sociòpates, de les que n'hem vist la tira, entretinguda a estones però insuficient tant en salvatgisme com en nivell de nuesa femenina. Després tornem a trobar-nos amb Vigalondo, que segueix força pessimista pel negre panorama que li espera a la seva pel·lícula, comprada a mig mon però inexplicablement sense distribuidora a Espanya. Es queixa, amb raò, de la poca gent que hi havia al passi, i és que el Festival hauria d'haver programat una pel·lícula com aquesta el divendres o el dissabte, per plenar la sala. És que, ens n'oblidàvem, a les dues sessions a les que hem anat no hi havia més de 10 persones. Una mica trist.

Des d'aquí trenquem una llança (es diu així?) per 'Los cronocrímenes', una mostra de com fer ciència-ficció amb bones idees i sense gairebé mitjans, un film petit però vistós i simpàtic. A més, Bárbara Goenaga hi ensenya els pits; Vigalondo confessa, més tard, que no hauria pogut rodar la pel·lícula tranquil si s'hagués establert entre ells la temuda TENSIÓ SEXUAL. També revel·la que ella no té nòvio. I acabem duent-lo en cotxe a Barcelona, escoltant les seves premisses bojes per curts i pel·lícules i rememorant clàssics dels 80. Però això és una altra història. Apa, fins demà.

Abans de tota pel·lícula...

Cas típic Perdó, es la costum.

Per molt pretenciós que sigui, l'esser humà no només viu de bones pel·lícules i reflexions. Per tan em prenc la llibertat d'extendre aquest blog cap a altres horitzons. Em passarè als llibres. Sí amics, parlo d'aquelles coses de paper amb lletra impresa que si están ben escrits fan passar una bona estona, curiosament una funció molt semblant a les pel·lícules amb la diferència que per la realització dels primers només cal talar alguns arbres mentre que en les segones... bé no, un altre dia parlarè de la indùstria cinematogràfica.

Tal com en el cine hi ha directors i actors de culte com ara (insereix aquí el teu director preferit), (insereix aquí el teu actor/actriu preferit/da) en els llibres trobem autors de culte. Avui m'agradaria parlar d'un dels més importants, l'Stephen, més conegut com a Stephen King. Tenint en compte el tipus de blog on està aquest article, ves que no sigui casualitat que sigui un dels escriptors amb més pelis basades en els seus llibres. Com ara Carrie, Insomnia, La Tienda, La zona muerta, etc.

Segur que ara estareu pensant que agafaré un llibre i el compararé amb el film. Per exemple quedaria d'allò més pretenciós comparar el mític "Resplandor" amb la peli del Kubrick. Però us quedareu amb les ganes. Agafaré un llibre més desconegut "Desesperación". I tampoc el comparé amb la peli, per dos motius. Primer que no he vist la peli, i segón per què fa escasos minuts (documentant-me pel fer el post, encara que no ho sembli) he descobert que existia una peli sobre el llibre.

Què dir del cabró del Stephen que em fa agafar por quan vaig a dormir?
L'especialitat d'aquest home solen ser els principis intrigans. I en aquest llibre no es una excepció. Comença ambientant la història molt bé, vaja que t'acullones per què no saps què passa. Llavors ja se li envà una mica la imaginació i comença a posar massa ciencia ficció pel mig, però ja estàs a mig llibre i no es tracta de deixar-lo sense saber si queda algú viu al final.

Alguns extractes del llibre:

- Tienen derecho a permanecer en silencio. Si deciden hablar, todo lo que digan podrá ser utilizado en su contra ante un tribunal. Tienen derecho a un abogado. Voy a mataros. Si no pueden pagar un abogado, el estado les proporcionará uno.

Un cartel advertía: Sólo empleados municipales y asuntos relacionados por el ayuntamiento. Por favor respeten esta restricción.
Sólo en Nevada se pedíria a los conductores que respetasen una restricción de aparcamiento, pensó Peter. En Nueva York el cartel probablemente rezaría: Los vehículos no autorizados serán robados y sus dueños devorados.

Ha dicho, y corríjame si me equivoco -pero no con la escopeta, pensó; no me corrija con la escopeta-, que he descuidado mi espirtiu en favor de mi cuerpo.

L'ètica de la crítica

"www.pretenciosidad.blogspot.com." Quin millor lloc per a que una persona com jo, que no sóc ningú (no us sentiu culpables, vosaltres tampoc sou ningú, segurament), parli de l'ètica de la crítica? Cap, és clar. Era una pregunta retòrica (les preguntes retòriques són també pretencioses, amb la qual cosa tot encaixa). Així que deixeu-me parlar.


Existeixen les pel·lícules bones? Sí, respondreu alguns: El padrino (o "The godfather", que sona més pretenciòs). Sí, respondreu alguns altres: Resident Evil 2 Némesis. Després anirem tots a pegar-nos, jo faré d'àrbitre i quedarem tan feliços.


És això el que tanca la qüestió, en el sentit que la inclou, no que la conclogui.


Durant una època trista de la meva vida, que va des que tinc ús de la raó (no deixen que me la quedi, però la puc utilitzar de quan en quan) fins a fa relativament poc, vaig gastar un munt d'energies en discussions vanes sobre la qualitat de les pel·lícules que m'envoltaven. Potser hagueu viscut una etapa d'aquestes, o la vostra vida en sigui una. "Que si Lost In Translation és genial i 21 Gramos és una bírria", o qualsevol altra versió. Però la qüestió és simple. No se sap de cap d'aquests enfrontaments intel·lectuals que hagi dut a un individu a aconseguir canviar el què en pensa un altre.


Era i és, per tant, una activitat inútil.


Potser alguns direu que discutir sobre pelis és divertit, i que per tant no pot ser titllat "d'activitat inútil". Aquest argument és (per usar una paraula pretenciosa) falaç. Després de tot, hi ha activitats divertides que són inútils. Guardar la partida enmig de qualsevol Grand Theft Auto (GTA per als amics) i posar-se a matar gent per veure quantes estrelles assoleixes abans de morir i perdre les armes que tenies, és, per exemple, una divertida activitat inútil. I quan te n'adones de quina manera ha passat volant el temps, i com de difícil es deixar d'intentar superar el record, descobreixes que, a més a més d'inútil, l'activitat és perillosa.

I en fi, a què ve tot plegat?

Haureu de disculpar-me. Fa poc vaig viure uns deu dies massa a prop d'un munt de crítics de cinema (pitjor encara, de professors de crítics de cinema!) i he acabat rebotat. I per això em plantejo si no és buit tot aquest món. Suposo que amb la crítica de cinema passa el que, a Todo lo demás, el personatge del Woody Allen diu que passa amb la relativitat. Li pregunta, en paràfrasis (no tinc tanta memoria), al personatge del Jason Biggs: <<¿Crees que la teoría de la relatividad es la respuesta, Falk? ¿De qué me sirve que el tiempo y el espacio sean una misma cosa? Porqué, en fin, si pregunto a alguien "qué hora es?" y me responde "Trece kilómetros", bueno, ¿que coño significa eso?>>.

Si algú opina que una pel·li és dolenta i a tu t'agrada, de què et serveix l'opinió? I si diuen que és bona i no t'agrada, aleshores què, també?

Crec que, potser, en un món perfecte les crítiques de cinema donarien pistes als lectors perquè sàpiguen si els agradarà o no la pel·lícula segons els gustos que tenen, i no parlaria per a res del que li ha semblat la peli al crític en qüestió.

I això és tot. Tanta tonteria per arribar a aquesta senzilla i poc rumiada tesi. Potser només volia parlar? Sigui com sigui, a partir d'aquí ja podré dedicar-me a comentar pel·lis. Prometo estar més lúcid. I no recordaré res del que hagi dit, perquè, què carai, jo també vull divertir-me.

Serà que en un espai pretenciòs un ha de poder parlar del que li doni la gana.

Ganamos el DiBa Express 07!