La desraó dels jurats

Gràcies a la benevolença del Toni Junyent, avui he pogut veure la pel·lícula que sens dubte hauria d'haver estat guanyadora del Premi a Millor Pel·lícula Jurat Jove de Sitges.

Estic parlant, és clar, de The Signal.

El seu plantejament, una "vuelta de tuerca" a les clàssiques pel·lícules de zombis, es interessantíssim. Després, l'equilibri entre terror, violència, humor, intel·lectualisme barat i emotivisme sensible eleven The Signal a la categoria de genial.

¿Una barreja de "El Amanecer de los Muertos", "Zombies Party" i "Cube"?

Com a mínim.

Amb dues o tres pinzellades de Lost In Translation.

Segurament us estranyi que us parli aquí d'una pel·lícula que, si no la heu vista ja, és improbable que pogueu veure mai. La ingenuitat amb la que vaig tornar de Sitges ja m'ha estat arrabassada, més o menys cruelment, i a hores d'ara no compto amb que ninguna de les pel·lícules que van estrenar-se allí vegin la llum en les "nostres" sales de cinema. La raó per la que escric aquest post, doncs, és la mateixa que va dur-me a escriure l'anterior:

Aquest bloc està del tot obert a les nostres digressions, i tant és com en sigun d'absurdes.

Però també escric això com a acusació formal (i carregada d'odi, òbviament) als que van fer que The Signal passés per Sitges sense endur-se res.

Eh, Néstor?

En fi. Tampoc pot dir-se que el gust cinematogràfic del Néstor sigui péssim absolutament, perquè després de tot se li ha de reconèixer que va ser l'única persona que va apreciar en la seva justa mesura The Fall.

Les persones, només. Que són totes molt complexes.

Wes per on

Que aquest blog és només runa i pols? Sí, és clar. Tot el món ho sap. N'hi havia per sospitar-ho, en realitat, des del mateix moment en que el Néstor va decidir posar la cara de l'Uwe Boll a la capçalera. Blasfemies d'aquestes, després de tot, només les fas quan la cosa ja es troba a les últimes.

Però, en fi, la culpa no és de ningú.

Aprofitant l'avinentesa de com es troben les coses, en qualsevol cas, se m'ocorre que aquest blog és el lloc perfecte per a fer el que a un li doni la gana. Sobretot, és cert, si el que li dóna la gana té a veure amb el cinema.

I a mi em ve de gust, ves per on, posar-me a trascriure frases més o menys brillants (anomenem-les "aforismes") de les pel·lis del Wes Anderson.

No em pregunteu per què.

Ho faré sense cap mena d'ordre, a mesura que em vinguin al cap, escrivint-les tal com les recordo, en paràfrasis, despreocupant-me dels spoilers (no us ho llegiu, doncs!), despreocupant-me de tot.

Visca l'autosatisfacció.

I visca, és clar, el Wes Anderson.

Som-hi.

Royal Tenenbaum: ...Pero quiero que sepais que estos últimos días con vosotros han sido los más felices de mi vida.

Narrador: Inmediatamente después de decir eso, Royal se dio cuenta de que era cierto.

...

(Parlant de l'intent de suïcidi del Richard Tenenbaum...)

Margot: ¿Fue por mi?

Richie: Sí, pero no es culpa tuya.

...

(Parlant dels ratolins-dàlmata...)

Royal: ¿No podríamos llamar a un exterminador para que acabar con estos ratones?

Margot: ¡No...! Son de Chas. Al menos... él los inventó.

...

Royal: Sabes, Richie... Ver de cerca la muerte me ha hecho reflexionar...

Richie: Papá, no te estás muriendo.

Royal: ¡Pero viviré!

...

Jane-Winslet (Parlant del fill del qual està embarassada): Dentro de doce años, tendrá once y medio.

Steve Zissou: Fue mi edad favorita.

...

Steve Zissou: Espero que no nos des por el culo, amigo.

Bill Ubell: ¿Por qué iba a hacer eso?

Steve Zissou: Porqué eres un títere de la compañía.

Bill Ubell: También soy un ser humano.

Steve Zissou: Es verdad, lo siento. ¡A ver esos ánimos!

...

Ex-nòvia del Jack: Pase lo que pase no quiero perderte como amigo.

Jack L. Whitman: Te prometo que nunca seremos amigos. En ningún caso. Jamás.

...

(Després de l'intent d'atracament frustrat, mentre s'apropa la policia...)

Anthony: Pero si vuelves atrás...

Dignan: Nunca me cogerán. ¿Sabes por qué? Porqué soy inocente.

...

Ned Plimpton: ¿Por qué no intentaste ponerte en contacto conmigo?

Steve Zissou: No me gustan los padres, y nunca he querido ser uno de ellos.

...

Dona del públic: ¿Si se tratara de una especie en peligro de extinción, cual sería el propósito científico de la misión?

Steve Zissou: La venganza.

...

Max Fischer: ¿Cómo te encuentras?

Herman Blume: Mmmm... Me siento algo solo.

Vaja, ja m'he cansat. I això que falten tantíssimes frases! El "presiento que puedes convertirte en una persona muy importante en mi vida", el "¿por qué te lo cuento? porqué eres un buen amigo" i el "es la primera vez que veo llorar a Eleonor... excepto cuando le pilló el torno de cubierta". Entre d'altres. Però el cert és que a partir d'aquí corro el risc de posar-me mitòman.

Sigui com sigui, ha estat bé això "d'escriure" aquí.

Serà qüestió de repetir-ho.