"Y la ceremonia gana en el chiste..." (FECINEMA, 3a part)

DISSABTE 17 de novembre

Mai he estat fan de 'Friends', però, no sé ben bé per què, sempre recordo amb simpatia aquell gag en què Ross és a punt de conèixer el pare de la seva nòvia, interpretat per Bruce Willis, i es disposa a explicar un acudit que comença "entra un irlandés en un bar...", aleshores apareix Willis i, amb veu rogallosa, diu: "yo soy irlandés", i Ross, que es queda sense saber què fer, diu: "...y el irlandés gana en en el chiste!".

No m'agradaria donar a entendre que el Festival Cinema Negre de Manresa és un acudit, ni tinc legitimació moral per fer-ho ja que el meu pas per la capital del Bages ha estat més aviat anecdòtic. Dissabte només vam veure una peli, que tampoc entrava a competició, la comèdia libanesa 'Caramel', guardonada amb el premi del jurat jove a San Sebastián. No estava malament, tenia els seus punts d'humor negre i, si més no, és una mirada fresca i gens pedant a la condició femenina al mon àrab. Les nostres expectatives, però, estaven posades en la sucosa sessió sorpresa, on se'ns prometia una pel·lícula "sorprenentment passada de voltes i terroríficament única". I, per si això fos poc, es sortejava una targeta de Caixa Penedès amb 300 euros. Suposàvem que el cinema no es plenaria per veure la sessió golfa, ja que tampoc s'havia plenat en cap de les altres pel·lícules vistes (tot i que divendres i dissabte hi havia molta més gent que dijous), així, sent com erem quatre persones, teniem l'esperança de que, per una vegada la vida, la sort estigués del nostre costat i els 300 euros fossin per un de nosaltres.

Així que vam passar la tarda passejant per Manresa, visitant l'exposició sobre Guillermo del Toro a la biblioteca i sopant al Frankfurt Albert, regalant-nos en la contemplació de les sinuoses corbes d'una l'agradable cambrera, que fins i tot ens va recomanar un local per matar el temps fins la una, hora en què començava la sessió sorpresa. Cadascú tenia la seva quiniela sobre la pel·lícula que posarien: en l'ambient flotava la impressió general de que, per lògica, seria alguna de les que van agradar més a Sitges, 'A l'intèrieur' o 'Frontière(s)'. També podia ser alguna que no s'hagués vist allà, una un pèl més nova, i en els meus deliris més febrils imaginava que posaven 'La terza madre', l'esperat retorn d'en Dario Argento. Totes les opcions eren bones, o això crèiem.

La presentació de la sessió golfa es desenvolupava de forma relativament normal: un tal Toni Busquets és cridat a escena perquè presenti la peli sorpresa. Emoció, intriga, mal de panxa. Quasi puc veure els seus llavis extreient la paraula 'A l'intèrieur'... però no. La peli és 'Severance', de Christopher Smith, presentada a la Setmana de Donosti del 2006 i estrenada comercialment a Espanya aquest darrer estiu, en programa doble amb 'Ovejas asesinas'. Per no dir que a principis d'any ja es podia baixar tranquilament per Internet. Com que alguns ja l'hem vist resolem marxar un cop diguin el guanyador de la targeta. El millor de la nit té lloc en aquest moment: un tipus amb barret i una pistola, en plan matón de la mafia, entra a la sala i dispara contra Toni Busquets, que cau al terra. Algú extreu una targeta de la urna del concurs i marquen un telèfon, que resulta ser el del pobre Toni Busquets. Se l'enduen agafat de peus i mans i el presentador marca un altre telèfon movil, el d'una tal Maite que ha guanyat el concurs. No agafa el telèfon, no és a la sala i pregunten si s'ha d'agafar una altra targeta, però al final decideixen que ja la trucaran, davant la nostra indignació al veure que podriem haver marxat de Manresa dues hores abans i ningú m'hauria robat la bufanda. Però ara resulta que no calia quedar-se per guanyar el premi. Quina barra! Bé, segurament això no és del tot així, però dóna igual. Les coses bàsiques ja les sabeu i si no les sabeu li dieu a la vostra parella que us ajudi a introduir-la.

Joan Barbé, l'improvisat host d'aquesta gala, deia irònicament poc abans d'abandonar la tarima: "perdoneu-nos, és que no hi ha pressupost ni per això". Ens va fer gràcia. I també ens en va fer el fet que la pel·lícula sorpresa no era 'Severance' sinó 'Ovejas asesinas'. O potser primer posaven 'Ovejas asesinas' i després 'Severance', com al programa doble. Però podem assegurar que quan vam marxar estaven fent 'Ovejas asesinas'.

I fins aquí hem arribat. Volia fer alguns comentaris sobre la programació en si, com realment em pertocaria, però els productors executius d'aquest blog porten cinc minuts cridant "talleu! talleu!"; potser es refereixen al cordó umbilical del nadó al que acaba de donar a llum una boliviana en la nostra clínica improvisada, però m'ho prendré com una advertència i us deixaré sols amb les vostres solituds. Al cap i a la fí, dubto que al lector potencial d'aquest lavabo virtual li interessi gaire una anàlisi seriosa del present i el futur del FECINEMA.