domingo, 26 de octubre de 2008

Porno No Porno

Hace unos años tuve una idea: hacer porno no porno. Esto es coger una situación típica de una peli porno, pero no consumarla como debería de ser. Ejemplo: "Un día caluroso en una carretera desértica, a una granjera buenorra se le estropea el motor del tractor, llega un camionero cachas dispuesto a arreglarle la pieza del motor, se la arregla, la chica le da las gracias y cada uno sigue su camino". Es una gilipollez que me hace gracia, pero claro, para hacerlo hacen falta medios, motivos, y sobretodo ganas.

Hace unos días me topé con PG Porn, un proyecto de un tal James Gunn que tiene esta misma idea de hacer porno no porno y además con pornstars de verdad. Está genial.


Qué bien se siente uno cuando hacen las cosas por ti...
Qué hijos de puta.

viernes, 1 de agosto de 2008

L'últim cinèfil

Post secuestrado por activistas institucionales de culto.

martes, 29 de julio de 2008

La metamorfosis de Haley

Disculpad que perturbe la paz de este blog, es que el otro día dieron una peli donde salía Haley Joel Osment, niño prodigio de obrasmaestras como El Sexto Sentido o Inteligencia Artificial, y me di cuenta que hace tiempo que no le veo. ¿Le habrá pasado como a Macaulay, las Olsen o el niño de gafas de Aquellos Maravillosos Años?

Entonces fui a la imdb y vi una foto suya actual.


Haley Joel Osment se está transformando en Paquirrín.



Ahora lo entiendo todo.



.

viernes, 13 de junio de 2008

La desraó dels jurats segunda parte

Hace unos días se hicieron públicos los ganadores del concurso VideovideoAcciona, organizado para la Expo de Zaragoza.

El presente artículo es un análisis crítico y personal de los cortos galardonados y está escrito desde la indignación como espectador y la rabieta como concursante, por ende, perdedor, ya que el palmarés nos ha dejado bastante decepcionados. Y además sirve como terapia, mi psicólogo me ha recomendado que lo escribiese en este admirable blog.


El primer premio:

Evolution
-Modo espectador: El cielo arriba, el agua abajo. Obvio. Delfines. Bueno. Todo el rato se ve eso. Una voz en off en inglés soltándonos una reflexión acerca de quiénes somos y a dónde vamos. Esto lo veo cada domingo en el programa Redes, y con musiquitas igual de trascendentes. Pues vale, reflexionemos. Supongo que ebrio se disfrutará más.
-Modo perdedor: No me engañen, esto ha ganado por ser un discurso en inglés con acento hindú, algo que en una Expo queda genial. Chapó por ellos, espero que compartan el premio con Deepak Chopra, el ‘guionista’ de la pieza.



Los segundos premios:

Abimbowé
-Modo espectador: Está bien. La historia es graciosa. Pero no acabo de entender qué relación tiene con el agua, parece que trata más sobre el racismo o el Alzheimer…
-Modo perdedor: ¡Ah vale! Que es un corto hecho para el Notodofilmfest de este año, que ha sido reciclado posteriormente para este otro concurso. Ok. Sinceramente, le hubiera dado el gran premio del jurado a éste antes que al que se lo han dado este año en el Notodofilmfest, pero para el Videoacciona, no lo veo. A lo mejor soy yo, pero no veo cuál es la reflexión acerca del tema propuesto.
Admiro desde hace tiempo el trabajo de RLUX (Raul Navarro y Álex Montoya, el artífice de éste), recomiendo vean sus cortos, pero este me ha molestado que esté entre los ganadores por el simple motivo de no estar preconcebido para el concurso.
Al menos usan bien las dos pantallas... Y cuentan algo.

H2O
-Modo espectador: Está currado, aunque se me ha hecho largo y luego al final no sé exactamente que viene a contar... Será cosa mía.
-Modo perdedor: Está currado, aunque se me ha hecho largo y luego al final no sé exactamente que viene a contar... Será cosa mía.

Be Water
-Modo espectador: Visualmente está chulo. Un grifo que va derrochando agua a medida que hay más gente.
-Modo perdedor: Nada en contra. Buen videoarte. Merecido premio.

Odisea Canto VI
-Modo espectador: Fotos arriba de anuncios como glamourosos donde utilizan agua, y luego cocineros de transatlánticos sonriendo a cámara... Ui, tiene demasiada pinta a Google Imágenes. Agua sucia abajo. De vez en cuando pateras e inmigrantes en las aguas. No lo entiendo muy bien. Así cinco minutos.
-Modo perdedor: Sinceramente, no veo qué sentido tiene todo, aparte que me parece un rollo, en plan pase de diapositivas por defecto y lo mismo siempre abajo, es como muy pobre en general. Espera, que a lo mejor el secreto está en el título … gñ.


Conclusión
-Modo espectador: Mi más sincera enhorabuena a todos los premiados, en serio. La decisión del jurado va a misa y es de respetar, aunque me gustaría ver algunas pequeñas argumentaciones en algunos casos, como se suelen hacer en los fallos de este tipo de concursos. Disculpen mi lado perdedor, pero espero comprendan mi rabieta.
-Modo perdedor: Ojalá se ahoguen todos en el pabellón ese de los huevos.



Grrr!



lunes, 2 de junio de 2008

sábado, 31 de mayo de 2008

La desraó dels jurats

Gràcies a la benevolença del Toni Junyent, avui he pogut veure la pel·lícula que sens dubte hauria d'haver estat guanyadora del Premi a Millor Pel·lícula Jurat Jove de Sitges.

Estic parlant, és clar, de The Signal.

El seu plantejament, una "vuelta de tuerca" a les clàssiques pel·lícules de zombis, es interessantíssim. Després, l'equilibri entre terror, violència, humor, intel·lectualisme barat i emotivisme sensible eleven The Signal a la categoria de genial.

¿Una barreja de "El Amanecer de los Muertos", "Zombies Party" i "Cube"?

Com a mínim.

Amb dues o tres pinzellades de Lost In Translation.

Segurament us estranyi que us parli aquí d'una pel·lícula que, si no la heu vista ja, és improbable que pogueu veure mai. La ingenuitat amb la que vaig tornar de Sitges ja m'ha estat arrabassada, més o menys cruelment, i a hores d'ara no compto amb que ninguna de les pel·lícules que van estrenar-se allí vegin la llum en les "nostres" sales de cinema. La raó per la que escric aquest post, doncs, és la mateixa que va dur-me a escriure l'anterior:

Aquest bloc està del tot obert a les nostres digressions, i tant és com en sigun d'absurdes.

Però també escric això com a acusació formal (i carregada d'odi, òbviament) als que van fer que The Signal passés per Sitges sense endur-se res.

Eh, Néstor?

En fi. Tampoc pot dir-se que el gust cinematogràfic del Néstor sigui péssim absolutament, perquè després de tot se li ha de reconèixer que va ser l'única persona que va apreciar en la seva justa mesura The Fall.

Les persones, només. Que són totes molt complexes.

sábado, 10 de mayo de 2008

Wes per on

Que aquest blog és només runa i pols? Sí, és clar. Tot el món ho sap. N'hi havia per sospitar-ho, en realitat, des del mateix moment en que el Néstor va decidir posar la cara de l'Uwe Boll a la capçalera. Blasfemies d'aquestes, després de tot, només les fas quan la cosa ja es troba a les últimes.

Però, en fi, la culpa no és de ningú.

Aprofitant l'avinentesa de com es troben les coses, en qualsevol cas, se m'ocorre que aquest blog és el lloc perfecte per a fer el que a un li doni la gana. Sobretot, és cert, si el que li dóna la gana té a veure amb el cinema.

I a mi em ve de gust, ves per on, posar-me a trascriure frases més o menys brillants (anomenem-les "aforismes") de les pel·lis del Wes Anderson.

No em pregunteu per què.

Ho faré sense cap mena d'ordre, a mesura que em vinguin al cap, escrivint-les tal com les recordo, en paràfrasis, despreocupant-me dels spoilers (no us ho llegiu, doncs!), despreocupant-me de tot.

Visca l'autosatisfacció.

I visca, és clar, el Wes Anderson.

Som-hi.


Royal Tenenbaum: ...Pero quiero que sepais que estos últimos días con vosotros han sido los más felices de mi vida.

Narrador: Inmediatamente después de decir eso, Royal se dio cuenta de que era cierto.

...

(Parlant de l'intent de suïcidi del Richard Tenenbaum...)

Margot: ¿Fue por mi?

Richie: Sí, pero no es culpa tuya.

...

(Parlant dels ratolins-dàlmata...)

Royal: ¿No podríamos llamar a un exterminador para que acabar con estos ratones?

Margot: ¡No...! Son de Chas. Al menos... él los inventó.

...

Royal: Sabes, Richie... Ver de cerca la muerte me ha hecho reflexionar...

Richie: Papá, no te estás muriendo.

Royal: ¡Pero viviré!

...

Jane-Winslet (Parlant del fill del qual està embarassada): Dentro de doce años, tendrá once y medio.

Steve Zissou: Fue mi edad favorita.

...

Steve Zissou: Espero que no nos des por el culo, amigo.

Bill Ubell: ¿Por qué iba a hacer eso?

Steve Zissou: Porqué eres un títere de la compañía.

Bill Ubell: También soy un ser humano.

Steve Zissou: Es verdad, lo siento. ¡A ver esos ánimos!

...

Ex-nòvia del Jack: Pase lo que pase no quiero perderte como amigo.

Jack L. Whitman: Te prometo que nunca seremos amigos. En ningún caso. Jamás.

...

(Després de l'intent d'atracament frustrat, mentre s'apropa la policia...)

Anthony: Pero si vuelves atrás...

Dignan: Nunca me cogerán. ¿Sabes por qué? Porqué soy inocente.

...

Ned Plimpton: ¿Por qué no intentaste ponerte en contacto conmigo?

Steve Zissou: No me gustan los padres, y nunca he querido ser uno de ellos.

...

Dona del públic: ¿Si se tratara de una especie en peligro de extinción, cual sería el propósito científico de la misión?

Steve Zissou: La venganza.

...

Max Fischer: ¿Cómo te encuentras?

Herman Blume: Mmmm... Me siento algo solo.

Vaja, ja m'he cansat. I això que falten tantíssimes frases! El "presiento que puedes convertirte en una persona muy importante en mi vida", el "¿por qué te lo cuento? porqué eres un buen amigo" i el "es la primera vez que veo llorar a Eleonor... excepto cuando le pilló el torno de cubierta". Entre d'altres. Però el cert és que a partir d'aquí corro el risc de posar-me mitòman.

Sigui com sigui, ha estat bé això "d'escriure" aquí.

Serà qüestió de repetir-ho.

miércoles, 9 de abril de 2008

Chillo cual teenager enloquecida

Personalmente, me esperaba algo más explícito a 2001, el mono o el monolito, pero da igual, me ha alegrado la noche.
Solo quedan 176 días.
Postead algo, malditos chalados.

lunes, 17 de marzo de 2008

Youtube killed the TV star


Créditos:
Un chaval Una chavala Una persona de veinte años.



Créditos:
Agencia:
DDB Madrid
Contactos del cliente: Félix Muñoz, Ángeles Alcalde y Paz Riveira
Directores creativos: Quique Camina y Jon Lavin
Equipo creativo: David Cervera, Álvaro Guzmán, Jon Lavin y Quique Camina
Producer: Lucía Olano
Directora de servicios al cliente: Paloma Tomé
Director de cuentas: Daniel Muntañola
Ejecutivas: Ana Pérez y Andrea Careaga
Agencia de medios: Mindshare
Productora: Albiñana Films
Realizador: Ramses
Director de fotografía: Pep Cerezo
Productor: Enrique Feijoo
Postproducción: Telson
Estudio de sonido: Classic & New

Moraleja: Tanto creativo para no crear nada.

jueves, 21 de febrero de 2008

Fiestuki en el keo de Cukor

Solo quería postear, en este nuestro respetable blog, la foto más encomiable habida de una reunión de directores (después de esta, claro), hecha en 1972, con motivo del Oscar a la mejor película extranjera que le dieron a Buñuel por "El discreto encanto de la burguesía", o eso dicen.

(De izquierda a derecha y de arriba abajo) Robert Mulligan, William Willer, George Cukor, Robert Wise, Jean Claude Carrière, Serge Silverman, Billy Wilder, George Stevens, Luis Buñuel, Alfred Hitchcock y Uwe Boll.

Se ve que también estuvo John Ford, pero se fue antes de hacerse las fotitos, que tenía resaca.

lunes, 4 de febrero de 2008

Anomeneu-los "taglines"

Acompanyen el cartell de la pel·lícula o la caràtula del DVD. Tenen la tasca d'atraure, de fer publicitat, i n'hi ha que ho aconsegueixen i n'hi ha d'altres que no. Hi ha que són correctes (El Mundo Perdido: "Algo ha sobrevivido") i hi ha que són encertats (Fargo: "Pueden pasar muchas cosas en medio de ninguna parte"), però hi ha dos tipus que m'interessen més: els que són una bírria abominable (tot i que titllar-les de bírria hagues estat suficient: ja és de per si un insult molt fort) i els que són tan encertats que t'ajuden a comprendre la pel·lícula.

Donem-li's una ullada breu, que no tinc temps per a fer-ne ullades de més complexes.

Pel que fa a la bírria de taglines, tenim, és clar, el que ja és clàssic, Herida abierta: "Esto sí que va a doler". La veritat és que un no sabria dir si és tracta d'una bírria de tagline o un d'aquells encertats, o si és que el publicista d'aquesta pel·lícula de l'Steven Seagal es va permetre una bonica ironia. Òbviament, però, aquests dubtes existencials no afecten a tots els exemples. Hi ha, per citar-ne un, el cas de Sunshine, una pel·lícula extraordinària del Danny Boyle (per què no n'haurè fet la crítica, maleït sigui!), d'una complexitat i profunditat considerables, que troba en el seu tagline un dur oponent a l'hora d'intentar aparentar rigor i versemblança davant del possible espectador. Després de tot, "Si el sol muere, nosotros también", és una sentencia tan òbvia que difícilment pot no semblar estúpida.

Hi ha molts exemples de taglines dolents, però no tinc temps per intentar recordar-los. Ara bé, no vull passar l'ocasió sense citar el cas especial dels taglines hipòcrites i falsos. O serà cínics? Al final un no sap què signifiquen aquestes paraules. Del que no hi ha dubte és que, al tagline de Titanic, "Nada en el mundo podía separarlos", hi ha alguna cosa que no funciona bé.

I entrem a la part en que em poso a al·labar els taglines terriblement encertats, aquells que d'alguna manera formen part de la pel·lícula d'una manera tan inextrincable (ara buscaré si existeix la paraula), que la complementen, i que ajuden a entendre-la d'una manera que, en el cas de no existir, el trobariem a faltar.

Curiosament, són taglines de pel·lícules que m'encanten, films que gaudeixen del meu (d'altra banda, no tant difícil d'aconseguir com de part d'altres persones) 10 en la seva puntuació. Casualitat? Subjectivitat? Adoració?

Què carai. Els taglines són bons. I aquí venen alguns exemples:

Closer: "Cuando crees en el amor a primera vista, nunca dejas de buscarlo". És clar! Aquí està la clau. Per això els personatges d'aquesta pel·lícula actuen com actuen. Per això tots els embolics entre ells. I quina senzillesa a l'hora d'expressar aquest desig que els du a actuar d'una manera tan... complexa?

Brother: "Cuando conoces tu destino, no temes lo peor". D'estructura similar a l'anterior, però, altra vegada, terriblement encertada. El personatge del Kitano resulta, a la llum d'aquesta afirmació contundent, molt més intel·ligible. Quan entenedor resulta tot a partir d'aquí! O creieu que exagero?

Lost In Translation: "Todos necesitamos que nos encuentren". Ala. D'això va el film. Ni històries d'amor, ni guies turístiques disfressades de lirisme, ni altres tonteries. Un tema més humà si és possible, i més universal: la necessitat que tenen les persones de les demés persones. I el tagline el tenim aquí per deixar-nos-ho ben clar.


I això és tot. He tingut un fugaç impuls explicatiu d'aquells que molt poc sovint m'agafen, i aprofitant una escapada als ordinadors de la Universitat l'he escampat aquí. Ara he de marxar corrents, i no tinc temps ni per rellegir-me què he escrit. Què, que publiqui el post més tard? Mai de la vida, quanta feina! A més, no sé què deia d'embriaguesa la declaració de principis del Manel.

Com diu la carta de l'Steve Zissou al seu fill a The Life Aquatic: "dictada, pero no leída".

O era revisada?

Disculpin les molèsties.

lunes, 28 de enero de 2008

La humanidad es, ya, una mierda...

El mechero pasó de moda, convierte tu teléfono en una linterna y úsalo en conciertos y discotecas.... envia linterna al 774x.


...cedamos el lugar a las ratas como especie dominante, por favor.

lunes, 14 de enero de 2008

Viaje a Darjeeling

Com fer la crítica d'una pel·lícula amb la que et trobes emocionalment compromès? Amb un somriure als llavis, evidentment.

Viaje a Darjeeling és genial.

(Però, i l'objectivitat? i el contingut de la crítica? i la informació exhaustiva sobre la pel·li? Aaaaaaaix... Deixem-m'ho per a quan la meva adoració deixi lloc a la perspectiva.)


Si us agrada el Wes Anderson us agradarà moltíssim. Si no, estareu mirant el curtmetratge del principi i és possible (només possible) que us vulgueu morir. Si sou com el Néstor (Néstor F., perdò), i us agraden algunes de les seves pel·lícules però d'altres no, aleshores és que sou persones massa complexes per al meu pobre exercici de precognició.

Com us resulta la vida?

domingo, 13 de enero de 2008

Game over

Portar un videojoc a la gran pantalla és un risc. Mai serà una adapatació prou bona pels adictes al joc. Costa molt plasmar l'esperit d'un joc al cinema. Però algunes ho aconsegueixen amb més o menys èxit com ara: Alien vs Predator (sí, em va agradar!!), Tomb Rider (Per què l'Angelina Jolie està fantàstica, i no em refereixo interpretant...), Resident Evil (entra pels pels per no deixar la llista mig buida), i alguna més ( o no) que no recordo ara.

En canvi altres, per dir-ho finament, no tenen el mateix èxit: Hitman, Resident Evil 2, Doom, House of the Dead, i aquí si, un llarg etcetera.


Les últimes notícies cinematogràfiques apunten cap a una nova adaptació. Un joc que tothom, absolutament tothom hi ha jugat. Un joc amb argument, un joc amb una història, un joc emblemàtic, un joc... El joc!


El títol de la pròxima gran superproducció es: Buscamines


PD: Em sap greu haver destrossat l'esquema del blog, però la peli ho requereix.

EDITAT PER MANEL: Per primera vegada a la història d'aquest blog em vec obligat a modificar el post d'un col·laborador. Pons, tens llicència per publicar excentritats pròpies de les teves entranyes, però no per carregar-te la integritat de la interface del blog. Déu et beneeixi.

domingo, 6 de enero de 2008

Запределье

В лос-анджелесском госп итале его фантазии слушает пяти етняя инд ийская де вочка Александрия. Но однажды Рой узнает, что возлюблен ная предала его, он больше не хочет жить и мечтает покончить с собой. В этот момент к нему снова приходит Александрия. Зап редельная сказка продол жается… Uy, lo siento, se me ha ido la cabeza.

Es que el hecho de que The Fall aún solo se haya estrenado en Rusia (?), me está trastocando un poco. Para mi gusto, The Fall, del indio metrosexual con reminiscencias de dragqueen Tarsem Singh, es la mejor película que vi el año pasado (junto con La Fuente de la Vida (aunque en realidad sean las dos del 2006…)). Y es que, pobre Tarsem, van a pasar dos años desde que acabara su película y aún no la ha estrenado de verdad.

Y eso que lleva gestando la película desde hace catorce años. Y eso que se ha recorrido más de veinte países, con unas localizaciones e imágenes poderosísimas, para reírse del Discovery Channel. Y eso que se ha gastado de su bolsillo un pastón. Y eso que está patrocinada por David Fincher y Spike Jonze. Y eso que ganó, como debía de ser, el premio a Mejor Película en Sitges 07. Pero por encima de todo, lo encomiable que tiene la película es el hacerte partícipe de una historia maravillosa (está basada en la de un raro filme búlgaro llamado Йо Хо Х о, si alguien encuentra el elink de ésta, le estaré muy agradecido), muy emotiva y narrada de la mejor manera.

Pero es que el Tarsem parece que se lo está currando poco esto de la promoción, no hay apenas información por internet, ni tiene página web ni nada (¿se le habrá acabado la pasta para comprar un dominio?). Por el momento, solo podemos contentarnos con el tráiler, doblado deliciosamente en ruso.

En fin, que The Fall es un clásico moderno desde ya, cine de verdad, con una magia comparable a esas películas infantiloides de los ochenta (véase Dentro del Laberinto), con una de las relaciones niño-adulto más memorables, para cagarse encima del bodriaco de Cinema Paradiso. Es la película perfecta para ver el día de reyes por Tv3, después de El temps.

...

Pero bueno, si no habéis tenido la oportunidad de verla, a las malas, todavía puede existir una solución.