L'ètica de la crítica

"www.pretenciosidad.blogspot.com." Quin millor lloc per a que una persona com jo, que no sóc ningú (no us sentiu culpables, vosaltres tampoc sou ningú, segurament), parli de l'ètica de la crítica? Cap, és clar. Era una pregunta retòrica (les preguntes retòriques són també pretencioses, amb la qual cosa tot encaixa). Així que deixeu-me parlar.


Existeixen les pel·lícules bones? Sí, respondreu alguns: El padrino (o "The godfather", que sona més pretenciòs). Sí, respondreu alguns altres: Resident Evil 2 Némesis. Després anirem tots a pegar-nos, jo faré d'àrbitre i quedarem tan feliços.


És això el que tanca la qüestió, en el sentit que la inclou, no que la conclogui.


Durant una època trista de la meva vida, que va des que tinc ús de la raó (no deixen que me la quedi, però la puc utilitzar de quan en quan) fins a fa relativament poc, vaig gastar un munt d'energies en discussions vanes sobre la qualitat de les pel·lícules que m'envoltaven. Potser hagueu viscut una etapa d'aquestes, o la vostra vida en sigui una. "Que si Lost In Translation és genial i 21 Gramos és una bírria", o qualsevol altra versió. Però la qüestió és simple. No se sap de cap d'aquests enfrontaments intel·lectuals que hagi dut a un individu a aconseguir canviar el què en pensa un altre.


Era i és, per tant, una activitat inútil.


Potser alguns direu que discutir sobre pelis és divertit, i que per tant no pot ser titllat "d'activitat inútil". Aquest argument és (per usar una paraula pretenciosa) falaç. Després de tot, hi ha activitats divertides que són inútils. Guardar la partida enmig de qualsevol Grand Theft Auto (GTA per als amics) i posar-se a matar gent per veure quantes estrelles assoleixes abans de morir i perdre les armes que tenies, és, per exemple, una divertida activitat inútil. I quan te n'adones de quina manera ha passat volant el temps, i com de difícil es deixar d'intentar superar el record, descobreixes que, a més a més d'inútil, l'activitat és perillosa.

I en fi, a què ve tot plegat?

Haureu de disculpar-me. Fa poc vaig viure uns deu dies massa a prop d'un munt de crítics de cinema (pitjor encara, de professors de crítics de cinema!) i he acabat rebotat. I per això em plantejo si no és buit tot aquest món. Suposo que amb la crítica de cinema passa el que, a Todo lo demás, el personatge del Woody Allen diu que passa amb la relativitat. Li pregunta, en paràfrasis (no tinc tanta memoria), al personatge del Jason Biggs: <<¿Crees que la teoría de la relatividad es la respuesta, Falk? ¿De qué me sirve que el tiempo y el espacio sean una misma cosa? Porqué, en fin, si pregunto a alguien "qué hora es?" y me responde "Trece kilómetros", bueno, ¿que coño significa eso?>>.

Si algú opina que una pel·li és dolenta i a tu t'agrada, de què et serveix l'opinió? I si diuen que és bona i no t'agrada, aleshores què, també?

Crec que, potser, en un món perfecte les crítiques de cinema donarien pistes als lectors perquè sàpiguen si els agradarà o no la pel·lícula segons els gustos que tenen, i no parlaria per a res del que li ha semblat la peli al crític en qüestió.

I això és tot. Tanta tonteria per arribar a aquesta senzilla i poc rumiada tesi. Potser només volia parlar? Sigui com sigui, a partir d'aquí ja podré dedicar-me a comentar pel·lis. Prometo estar més lúcid. I no recordaré res del que hagi dit, perquè, què carai, jo també vull divertir-me.

Serà que en un espai pretenciòs un ha de poder parlar del que li doni la gana.