sábado, 24 de noviembre de 2007

"Y la ceremonia gana en el chiste..." (FECINEMA, 3a part)

DISSABTE 17 de novembre

Mai he estat fan de 'Friends', però, no sé ben bé per què, sempre recordo amb simpatia aquell gag en què Ross és a punt de conèixer el pare de la seva nòvia, interpretat per Bruce Willis, i es disposa a explicar un acudit que comença "entra un irlandés en un bar...", aleshores apareix Willis i, amb veu rogallosa, diu: "yo soy irlandés", i Ross, que es queda sense saber què fer, diu: "...y el irlandés gana en en el chiste!".

No m'agradaria donar a entendre que el Festival Cinema Negre de Manresa és un acudit, ni tinc legitimació moral per fer-ho ja que el meu pas per la capital del Bages ha estat més aviat anecdòtic. Dissabte només vam veure una peli, que tampoc entrava a competició, la comèdia libanesa 'Caramel', guardonada amb el premi del jurat jove a San Sebastián. No estava malament, tenia els seus punts d'humor negre i, si més no, és una mirada fresca i gens pedant a la condició femenina al mon àrab. Les nostres expectatives, però, estaven posades en la sucosa sessió sorpresa, on se'ns prometia una pel·lícula "sorprenentment passada de voltes i terroríficament única". I, per si això fos poc, es sortejava una targeta de Caixa Penedès amb 300 euros. Suposàvem que el cinema no es plenaria per veure la sessió golfa, ja que tampoc s'havia plenat en cap de les altres pel·lícules vistes (tot i que divendres i dissabte hi havia molta més gent que dijous), així, sent com erem quatre persones, teniem l'esperança de que, per una vegada la vida, la sort estigués del nostre costat i els 300 euros fossin per un de nosaltres.

Així que vam passar la tarda passejant per Manresa, visitant l'exposició sobre Guillermo del Toro a la biblioteca i sopant al Frankfurt Albert, regalant-nos en la contemplació de les sinuoses corbes d'una l'agradable cambrera, que fins i tot ens va recomanar un local per matar el temps fins la una, hora en què començava la sessió sorpresa. Cadascú tenia la seva quiniela sobre la pel·lícula que posarien: en l'ambient flotava la impressió general de que, per lògica, seria alguna de les que van agradar més a Sitges, 'A l'intèrieur' o 'Frontière(s)'. També podia ser alguna que no s'hagués vist allà, una un pèl més nova, i en els meus deliris més febrils imaginava que posaven 'La terza madre', l'esperat retorn d'en Dario Argento. Totes les opcions eren bones, o això crèiem.

La presentació de la sessió golfa es desenvolupava de forma relativament normal: un tal Toni Busquets és cridat a escena perquè presenti la peli sorpresa. Emoció, intriga, mal de panxa. Quasi puc veure els seus llavis extreient la paraula 'A l'intèrieur'... però no. La peli és 'Severance', de Christopher Smith, presentada a la Setmana de Donosti del 2006 i estrenada comercialment a Espanya aquest darrer estiu, en programa doble amb 'Ovejas asesinas'. Per no dir que a principis d'any ja es podia baixar tranquilament per Internet. Com que alguns ja l'hem vist resolem marxar un cop diguin el guanyador de la targeta. El millor de la nit té lloc en aquest moment: un tipus amb barret i una pistola, en plan matón de la mafia, entra a la sala i dispara contra Toni Busquets, que cau al terra. Algú extreu una targeta de la urna del concurs i marquen un telèfon, que resulta ser el del pobre Toni Busquets. Se l'enduen agafat de peus i mans i el presentador marca un altre telèfon movil, el d'una tal Maite que ha guanyat el concurs. No agafa el telèfon, no és a la sala i pregunten si s'ha d'agafar una altra targeta, però al final decideixen que ja la trucaran, davant la nostra indignació al veure que podriem haver marxat de Manresa dues hores abans i ningú m'hauria robat la bufanda. Però ara resulta que no calia quedar-se per guanyar el premi. Quina barra! Bé, segurament això no és del tot així, però dóna igual. Les coses bàsiques ja les sabeu i si no les sabeu li dieu a la vostra parella que us ajudi a introduir-la.

Joan Barbé, l'improvisat host d'aquesta gala, deia irònicament poc abans d'abandonar la tarima: "perdoneu-nos, és que no hi ha pressupost ni per això". Ens va fer gràcia. I també ens en va fer el fet que la pel·lícula sorpresa no era 'Severance' sinó 'Ovejas asesinas'. O potser primer posaven 'Ovejas asesinas' i després 'Severance', com al programa doble. Però podem assegurar que quan vam marxar estaven fent 'Ovejas asesinas'.

I fins aquí hem arribat. Volia fer alguns comentaris sobre la programació en si, com realment em pertocaria, però els productors executius d'aquest blog porten cinc minuts cridant "talleu! talleu!"; potser es refereixen al cordó umbilical del nadó al que acaba de donar a llum una boliviana en la nostra clínica improvisada, però m'ho prendré com una advertència i us deixaré sols amb les vostres solituds. Al cap i a la fí, dubto que al lector potencial d'aquest lavabo virtual li interessi gaire una anàlisi seriosa del present i el futur del FECINEMA.

viernes, 23 de noviembre de 2007

Noir, Cinema & Chocolat (FECINEMA, 2a part)

DIVENDRES 16 de novembre

Primer de tot, aclarir que el títol d'aquesta entrada no és de collita pròpia, sinó que és el nom de la festa oficinal del FECINEMA. Us ho diré d'entrada: no vam veure cap pel·lícula. Teniem intenció d'estrenar-nos en la secció oficial Negra veient la cinta italiana de gàngsters 'Romanzo Criminale', però el cotxe de qui ens havia de portar des de Barcelona va punxar i, vet-ho aquí, només hi va haver temps per la festa, on a part de fer el paripé podriem tastar deu plats preparats pels millors cuiners del Bages, deu vins de bodegues escollides i deu bombons únics, dissenyats per al Festival. Primera objecció: al guardarroba ens fan pagar per deixar la jaqueta. ¿No se suposa que som periodistes convidats a una selecta degustació? Coi, que jo he sigut Jurat a Sitges. Segona objecció: ¿cubalibre de foie gras? Ecs. Del cap i pota no me'n parlis. Les mandonguilles aquelles, que no recordo de que eren, semblaven extretes de l'escena del banquet de 'Indiana Jones y el templo maldito'. Sort que la cua de bou amb salsa de patata i porro i les tapetes de bacallà esqueixat i salmó amb gambes van salvar la nit, que si no me n'hauria anat d'allà amb un disgust. Esperava amb il·lusió els bombons, però vaig poder comprovar que eren declaradament "noir", no només per la xocolata negre sinó perquè estaven tan carregats d'alcohol que era com fotre't un xupito, com quan Humphrey Bogart s'aixeca a les set del matí i es fot un lingotazo abans d'anar tot el dia amb el penis estremit contra les calçes i pensant que, d'una banda, la tia a la que està seguint és una malnascuda i una sediciosa, però per l'altra fa molt de goig amb aquests conjuntets... i així anem.

La veritat és que creia que podria esplaiar-me més en la crònica d'aquesta vetllada a la discoteca El Sielu, que va acollir l'acte. Però no se m'acut gran cosa més a dir. Una estona abans que comencés la festa vam passar-nos per la roda de premsa que van donar Agustí Villaronga, Roger Casamajor i Marisa Paredes, que venien a presentar 'Després de la pluja', l' última pel·lícula, un telefilm, del cineasta mallorquí. A Marisa Paredes, a més, li donaven un premi honorífic, com ja esmentàvem en l'entrada anterior. No va estar malament, hi hagué una interessant (a més de redundant) mini-discussió sobre com de conservadora és la indústria cinematogràfica espanyola a l'hora de donar empenta i ajudes a produccions arriscades. Però el més graciós de la roda, fet que em confirma que, d'alguna manera, la gent va a aquest tipus de protocols amb un discurs ja preparat, quasi robòtic, és que el tipus que va presentar Agustí Villaronga va dir que era un plaer tenir-lo allà "per la seva gran contribució al gènere negre espanyol". I jo em pregunto: ¿en què es concreta aquesta gran contribució? Home, sí, té una peli de gènere negre: l'adaptació de 'El pasajero clandestino' de Simenon, feta per la televisió, i que es podria dir que és la seva pel·lícula més fluixa... Però si de tothom que fa una pel·lícula de gènere se'n digués que és una figura clau, aleshores Sam Raimi seria un mestre de la comèdia esportiva per 'Entre el amor i el juego'.

Bé, deixaré els comentaris del dissabte per demà. Si voleu conèixer l'obra d'Agustí Villaronga, un d'aquests realitzadors espanyols semi-maleïts, busqueu les seves dues primeres pel·lícules: 'Tras el cristal' i 'El niño de la luna'.

Això no és una crònica del Festival de Cinema Negre de Manresa

DIJOUS 15 de novembre

Erràtica i tan inconsistent com l'entrepà de xistorra que em van servir a la cafeteria que hi ha al costat dels Multicines Atlàntida. Així es podria definir, més o menys, el meu pas per l'edició d'enguany del FECINEMA (FEstival de CInema NEgre de MAnresa). I dic inconsistent, parlant de la xistorra, perquè, home, la xistorra en si no estava malament, però, ¿què passa quan en un entrepà et posen, vertical, al bell mig del pa, una única xistorra? Doncs que, de cada quatre mossegades, tres són de pa sol.

Em resisteixo a anomenar crònica a això perquè, de pelis a competició, només em vaig veure una, de la secció Fantàstic. Sí, no vam veure cap film noir, tot i que la novel·la que llegia aquells dies podria encabir-se dins aquest gènere. Es tracta de 'Confesiones de un discípulo de Joyce a un fanático de Morrison', de Roberto Bolaño i A.G. Porta. Us la recomano. El cas és que a Manresa feia un fred que pelava, i cap de nosaltres s'havia dut l'estufa portàtil de casa ni teniem la sort d'anar de bracet amb un clon de la Britney Spears (la dels inicis). Recollida l'acreditació, vam entrar als multicines. El primer que un veu, a l'esquerra, quan travessa la porta és la caixa del supermercat contigu, i xoca una mica girar per un passadís i trobar-se de sobte al hall, decorat en elegants grocs, d'uns cinemes. Una noia ofereix gratuitament café d'una màquina, sense llet, i, si un puja les escales que porten a les sales del pis de dalt, pot trobar-se amb l'improvisada sala de rodes de premsa, nou tamborets a tot estirar, una adorable joveneta de l'staff, gravant rera un tripode, i quatre periodistes que fan bulto i pregunten a l'eventual convidat.

La primera pel·lícula que vam veure fou 'Salvajes', de Carlos Molinero, una mediocre i absolutament intrascendent producció espanyola sobre racisme i violència juvenil llur presència al festival representa que estava justificada dins la retrospectiva a Marisa Paredes, que era a Manresa. Molt fluixa. Per treure'ns el mal sabor de boca d'haver arribat a corre-cuita per acabar veient tal minúcia filmica, prenem una cervesa a la mateixa cafeteria on abans os comentava lo de la xistorra, i al cap d'una estona se'ns uneixen un amic i Nacho Vigalondo, que presenta 'Los cronocrímenes' a Manresa, en unes hores. Descobrim la debilitat del Nacho per David Lynch —es passa una estona parlant-nos meravelles dels extres inclosos a la nova caixa daurada de Twin Peaks— i tornem a l'Atlàntida per veure 'Storm warning'. L'australià Jamie Blanks, l'autor de 'Leyenda urbana' dirigeix, munta i compon la música però no aconsegueix més que una oblidable cinta de parella-perduda-es-troba-amb-maníacs-sociòpates, de les que n'hem vist la tira, entretinguda a estones però insuficient tant en salvatgisme com en nivell de nuesa femenina. Després tornem a trobar-nos amb Vigalondo, que segueix força pessimista pel negre panorama que li espera a la seva pel·lícula, comprada a mig mon però inexplicablement sense distribuidora a Espanya. Es queixa, amb raò, de la poca gent que hi havia al passi, i és que el Festival hauria d'haver programat una pel·lícula com aquesta el divendres o el dissabte, per plenar la sala. És que, ens n'oblidàvem, a les dues sessions a les que hem anat no hi havia més de 10 persones. Una mica trist.

Des d'aquí trenquem una llança (es diu així?) per 'Los cronocrímenes', una mostra de com fer ciència-ficció amb bones idees i sense gairebé mitjans, un film petit però vistós i simpàtic. A més, Bárbara Goenaga hi ensenya els pits; Vigalondo confessa, més tard, que no hauria pogut rodar la pel·lícula tranquil si s'hagués establert entre ells la temuda TENSIÓ SEXUAL. També revel·la que ella no té nòvio. I acabem duent-lo en cotxe a Barcelona, escoltant les seves premisses bojes per curts i pel·lícules i rememorant clàssics dels 80. Però això és una altra història. Apa, fins demà.

Abans de tota pel·lícula...

Cas típic Perdó, es la costum.

Per molt pretenciós que sigui, l'esser humà no només viu de bones pel·lícules i reflexions. Per tan em prenc la llibertat d'extendre aquest blog cap a altres horitzons. Em passarè als llibres. Sí amics, parlo d'aquelles coses de paper amb lletra impresa que si están ben escrits fan passar una bona estona, curiosament una funció molt semblant a les pel·lícules amb la diferència que per la realització dels primers només cal talar alguns arbres mentre que en les segones... bé no, un altre dia parlarè de la indùstria cinematogràfica.

Tal com en el cine hi ha directors i actors de culte com ara (insereix aquí el teu director preferit), (insereix aquí el teu actor/actriu preferit/da) en els llibres trobem autors de culte. Avui m'agradaria parlar d'un dels més importants, l'Stephen, més conegut com a Stephen King. Tenint en compte el tipus de blog on està aquest article, ves que no sigui casualitat que sigui un dels escriptors amb més pelis basades en els seus llibres. Com ara Carrie, Insomnia, La Tienda, La zona muerta, etc.

Segur que ara estareu pensant que agafaré un llibre i el compararé amb el film. Per exemple quedaria d'allò més pretenciós comparar el mític "Resplandor" amb la peli del Kubrick. Però us quedareu amb les ganes. Agafaré un llibre més desconegut "Desesperación". I tampoc el comparé amb la peli, per dos motius. Primer que no he vist la peli, i segón per què fa escasos minuts (documentant-me pel fer el post, encara que no ho sembli) he descobert que existia una peli sobre el llibre.

Què dir del cabró del Stephen que em fa agafar por quan vaig a dormir?
L'especialitat d'aquest home solen ser els principis intrigans. I en aquest llibre no es una excepció. Comença ambientant la història molt bé, vaja que t'acullones per què no saps què passa. Llavors ja se li envà una mica la imaginació i comença a posar massa ciencia ficció pel mig, però ja estàs a mig llibre i no es tracta de deixar-lo sense saber si queda algú viu al final.

Alguns extractes del llibre:

- Tienen derecho a permanecer en silencio. Si deciden hablar, todo lo que digan podrá ser utilizado en su contra ante un tribunal. Tienen derecho a un abogado. Voy a mataros. Si no pueden pagar un abogado, el estado les proporcionará uno.

Un cartel advertía: Sólo empleados municipales y asuntos relacionados por el ayuntamiento. Por favor respeten esta restricción.
Sólo en Nevada se pedíria a los conductores que respetasen una restricción de aparcamiento, pensó Peter. En Nueva York el cartel probablemente rezaría: Los vehículos no autorizados serán robados y sus dueños devorados.

Ha dicho, y corríjame si me equivoco -pero no con la escopeta, pensó; no me corrija con la escopeta-, que he descuidado mi espirtiu en favor de mi cuerpo.