Això no és una crònica del Festival de Cinema Negre de Manresa

DIJOUS 15 de novembre

Erràtica i tan inconsistent com l'entrepà de xistorra que em van servir a la cafeteria que hi ha al costat dels Multicines Atlàntida. Així es podria definir, més o menys, el meu pas per l'edició d'enguany del FECINEMA (FEstival de CInema NEgre de MAnresa). I dic inconsistent, parlant de la xistorra, perquè, home, la xistorra en si no estava malament, però, ¿què passa quan en un entrepà et posen, vertical, al bell mig del pa, una única xistorra? Doncs que, de cada quatre mossegades, tres són de pa sol.

Em resisteixo a anomenar crònica a això perquè, de pelis a competició, només em vaig veure una, de la secció Fantàstic. Sí, no vam veure cap film noir, tot i que la novel·la que llegia aquells dies podria encabir-se dins aquest gènere. Es tracta de 'Confesiones de un discípulo de Joyce a un fanático de Morrison', de Roberto Bolaño i A.G. Porta. Us la recomano. El cas és que a Manresa feia un fred que pelava, i cap de nosaltres s'havia dut l'estufa portàtil de casa ni teniem la sort d'anar de bracet amb un clon de la Britney Spears (la dels inicis). Recollida l'acreditació, vam entrar als multicines. El primer que un veu, a l'esquerra, quan travessa la porta és la caixa del supermercat contigu, i xoca una mica girar per un passadís i trobar-se de sobte al hall, decorat en elegants grocs, d'uns cinemes. Una noia ofereix gratuitament café d'una màquina, sense llet, i, si un puja les escales que porten a les sales del pis de dalt, pot trobar-se amb l'improvisada sala de rodes de premsa, nou tamborets a tot estirar, una adorable joveneta de l'staff, gravant rera un tripode, i quatre periodistes que fan bulto i pregunten a l'eventual convidat.

La primera pel·lícula que vam veure fou 'Salvajes', de Carlos Molinero, una mediocre i absolutament intrascendent producció espanyola sobre racisme i violència juvenil llur presència al festival representa que estava justificada dins la retrospectiva a Marisa Paredes, que era a Manresa. Molt fluixa. Per treure'ns el mal sabor de boca d'haver arribat a corre-cuita per acabar veient tal minúcia filmica, prenem una cervesa a la mateixa cafeteria on abans os comentava lo de la xistorra, i al cap d'una estona se'ns uneixen un amic i Nacho Vigalondo, que presenta 'Los cronocrímenes' a Manresa, en unes hores. Descobrim la debilitat del Nacho per David Lynch —es passa una estona parlant-nos meravelles dels extres inclosos a la nova caixa daurada de Twin Peaks— i tornem a l'Atlàntida per veure 'Storm warning'. L'australià Jamie Blanks, l'autor de 'Leyenda urbana' dirigeix, munta i compon la música però no aconsegueix més que una oblidable cinta de parella-perduda-es-troba-amb-maníacs-sociòpates, de les que n'hem vist la tira, entretinguda a estones però insuficient tant en salvatgisme com en nivell de nuesa femenina. Després tornem a trobar-nos amb Vigalondo, que segueix força pessimista pel negre panorama que li espera a la seva pel·lícula, comprada a mig mon però inexplicablement sense distribuidora a Espanya. Es queixa, amb raò, de la poca gent que hi havia al passi, i és que el Festival hauria d'haver programat una pel·lícula com aquesta el divendres o el dissabte, per plenar la sala. És que, ens n'oblidàvem, a les dues sessions a les que hem anat no hi havia més de 10 persones. Una mica trist.

Des d'aquí trenquem una llança (es diu així?) per 'Los cronocrímenes', una mostra de com fer ciència-ficció amb bones idees i sense gairebé mitjans, un film petit però vistós i simpàtic. A més, Bárbara Goenaga hi ensenya els pits; Vigalondo confessa, més tard, que no hauria pogut rodar la pel·lícula tranquil si s'hagués establert entre ells la temuda TENSIÓ SEXUAL. També revel·la que ella no té nòvio. I acabem duent-lo en cotxe a Barcelona, escoltant les seves premisses bojes per curts i pel·lícules i rememorant clàssics dels 80. Però això és una altra història. Apa, fins demà.