De derrota en derrota

The Office és una sèrie monstruosa. Ho és en molts aspectes. Monstruosament bona (ho és, és bona, tant com per a permetre'm omplir la boca d'aquest adjectiu que normalment rebutjo), monstruosament divertida. És cert. Però també monstruosa en el sentit més clàssic. Monstruosa perquè és terrible. Demoledora. Directe al cor i també a l'estòmac.

Si voleu que us sigui sincers, mai he vist una sèrie tan depriment. I tampoc recordo gaire pel·lícules que ho siguin tant.

El retrat d'aquesta oficina i, sobretot, el dels seus personatges, resulta d'una amargor impressionant. Personatges grisos i humans, hi ha alguns als que potser els hi arribi la redempció, però n'hi ha d'altres que queda clar que estan atrapats en el seu propi món agònic. D'entre ells, potser el cas més obvi i trist sigui el del cap de l'oficina, interpretat per l'Steve Carell (ja sabeu, el de Pequeña Miss Sunshine... ¿o potser hauria de dir el de Vírgen a los cuarenta? Si home, aquella de "Y pensamos, ¡vaya!, és una mujer haciéndoselo con un caballo... Pero después te das cuenta que, en fin... es una mujer haciéndoselo con un caballo..."). Resulta curiós que puguis arribar a riure't d'aquest home tan patètic, tan desagradable i, sobretot, tan absolutament sol. Suposo que el triomf d'aquesta sèrie és la de ser immensament humana. Això no només la fa creïble i, fins a cert punt, fàcil d'identificar amb el nostre entorn, sinó que baixa les defenses de l'espectador per a tocar-lo de més a prop.

La humanitat dels personatges es guanya el teu afecte, però la sèrie mai et compensa amb una treva en forma d'entendriment. El seu atac és voraç i continu, malferidor. La vida d'un grup de persones infelices atrapades en el seu treball i en relacions laborals que odien no té per on agafar-se. Potser les brutals dosis d'autoengany i lluita desesperada que generen els personatges sigui l'única manera d'enfrontar-se a tot plegat.

He de dir, també, que el format de la sèrie és força novedós i absolutament encertat. L'intent d'emular una mena de reality en el que unes càmeres es limiten a captar el que està passant (participant molt de tant en tant en la pròpia acció), sense banda sonora ni elements artificials, i convidant als soliloquis de tot aquell que passa per l'oficina, és una manera perfecte de resultar realista i alhora ser subtil amb el que intentes transmetre.

Així que, què carai, mireu-la. La fan la matinada dels dimecres a La Sexta, o aconseguiu-la on pogueu. Si teniu l'estòmac dur, potser en sortiu ben parats. Us topareu amb un cap mancat absolutament de vida fora i dins de l'oficina, amb un segon d'abord ridícul víctima de bromes cruels, amb un noi esclavitzat en una feridora amistat amb la noia que s'estima, amb una noia amb una vida personal desencaixada intentant fer-se creure que les coses no estan tan malament i, així, amb un munt de persones que cada dia gasten vuit hores diàries esperant poder tornar a casa i adonant-se, alguns, que casa seva no existeix. Us topareu amb la infelicitat i el patetisme. I potser, enmig de tot això, algun gag absolutament mordaç (també n'hi ha de senzillets) us arrenqui una riallada.

Quina ironia, oi?

A mi em sembla una paròdia d'aquella frase del Groucho Marx: "De derrota en derrota fins la victòria final". Perquè jo sé, i crec que ells saben, i vosaltres sabreu, que darrere de totes les seves derrotes sempre els esperarà una altra.

Han assassinat l'optimisme.