La desraó dels jurats

Gràcies a la benevolença del Toni Junyent, avui he pogut veure la pel·lícula que sens dubte hauria d'haver estat guanyadora del Premi a Millor Pel·lícula Jurat Jove de Sitges.

Estic parlant, és clar, de The Signal.

El seu plantejament, una "vuelta de tuerca" a les clàssiques pel·lícules de zombis, es interessantíssim. Després, l'equilibri entre terror, violència, humor, intel·lectualisme barat i emotivisme sensible eleven The Signal a la categoria de genial.

¿Una barreja de "El Amanecer de los Muertos", "Zombies Party" i "Cube"?

Com a mínim.

Amb dues o tres pinzellades de Lost In Translation.

Segurament us estranyi que us parli aquí d'una pel·lícula que, si no la heu vista ja, és improbable que pogueu veure mai. La ingenuitat amb la que vaig tornar de Sitges ja m'ha estat arrabassada, més o menys cruelment, i a hores d'ara no compto amb que ninguna de les pel·lícules que van estrenar-se allí vegin la llum en les "nostres" sales de cinema. La raó per la que escric aquest post, doncs, és la mateixa que va dur-me a escriure l'anterior:

Aquest bloc està del tot obert a les nostres digressions, i tant és com en sigun d'absurdes.

Però també escric això com a acusació formal (i carregada d'odi, òbviament) als que van fer que The Signal passés per Sitges sense endur-se res.

Eh, Néstor?

En fi. Tampoc pot dir-se que el gust cinematogràfic del Néstor sigui péssim absolutament, perquè després de tot se li ha de reconèixer que va ser l'única persona que va apreciar en la seva justa mesura The Fall.

Les persones, només. Que són totes molt complexes.