La desraó dels jurats

Gràcies a la benevolença del Toni Junyent, avui he pogut veure la pel·lícula que sens dubte hauria d'haver estat guanyadora del Premi a Millor Pel·lícula Jurat Jove de Sitges.

Estic parlant, és clar, de The Signal.

El seu plantejament, una "vuelta de tuerca" a les clàssiques pel·lícules de zombis, es interessantíssim. Després, l'equilibri entre terror, violència, humor, intel·lectualisme barat i emotivisme sensible eleven The Signal a la categoria de genial.

¿Una barreja de "El Amanecer de los Muertos", "Zombies Party" i "Cube"?

Com a mínim.

Amb dues o tres pinzellades de Lost In Translation.

Segurament us estranyi que us parli aquí d'una pel·lícula que, si no la heu vista ja, és improbable que pogueu veure mai. La ingenuitat amb la que vaig tornar de Sitges ja m'ha estat arrabassada, més o menys cruelment, i a hores d'ara no compto amb que ninguna de les pel·lícules que van estrenar-se allí vegin la llum en les "nostres" sales de cinema. La raó per la que escric aquest post, doncs, és la mateixa que va dur-me a escriure l'anterior:

Aquest bloc està del tot obert a les nostres digressions, i tant és com en sigun d'absurdes.

Però també escric això com a acusació formal (i carregada d'odi, òbviament) als que van fer que The Signal passés per Sitges sense endur-se res.

Eh, Néstor?

En fi. Tampoc pot dir-se que el gust cinematogràfic del Néstor sigui péssim absolutament, perquè després de tot se li ha de reconèixer que va ser l'única persona que va apreciar en la seva justa mesura The Fall.

Les persones, només. Que són totes molt complexes.

Wes per on

Que aquest blog és només runa i pols? Sí, és clar. Tot el món ho sap. N'hi havia per sospitar-ho, en realitat, des del mateix moment en que el Néstor va decidir posar la cara de l'Uwe Boll a la capçalera. Blasfemies d'aquestes, després de tot, només les fas quan la cosa ja es troba a les últimes.

Però, en fi, la culpa no és de ningú.

Aprofitant l'avinentesa de com es troben les coses, en qualsevol cas, se m'ocorre que aquest blog és el lloc perfecte per a fer el que a un li doni la gana. Sobretot, és cert, si el que li dóna la gana té a veure amb el cinema.

I a mi em ve de gust, ves per on, posar-me a trascriure frases més o menys brillants (anomenem-les "aforismes") de les pel·lis del Wes Anderson.

No em pregunteu per què.

Ho faré sense cap mena d'ordre, a mesura que em vinguin al cap, escrivint-les tal com les recordo, en paràfrasis, despreocupant-me dels spoilers (no us ho llegiu, doncs!), despreocupant-me de tot.

Visca l'autosatisfacció.

I visca, és clar, el Wes Anderson.

Som-hi.

Royal Tenenbaum: ...Pero quiero que sepais que estos últimos días con vosotros han sido los más felices de mi vida.

Narrador: Inmediatamente después de decir eso, Royal se dio cuenta de que era cierto.

...

(Parlant de l'intent de suïcidi del Richard Tenenbaum...)

Margot: ¿Fue por mi?

Richie: Sí, pero no es culpa tuya.

...

(Parlant dels ratolins-dàlmata...)

Royal: ¿No podríamos llamar a un exterminador para que acabar con estos ratones?

Margot: ¡No...! Son de Chas. Al menos... él los inventó.

...

Royal: Sabes, Richie... Ver de cerca la muerte me ha hecho reflexionar...

Richie: Papá, no te estás muriendo.

Royal: ¡Pero viviré!

...

Jane-Winslet (Parlant del fill del qual està embarassada): Dentro de doce años, tendrá once y medio.

Steve Zissou: Fue mi edad favorita.

...

Steve Zissou: Espero que no nos des por el culo, amigo.

Bill Ubell: ¿Por qué iba a hacer eso?

Steve Zissou: Porqué eres un títere de la compañía.

Bill Ubell: También soy un ser humano.

Steve Zissou: Es verdad, lo siento. ¡A ver esos ánimos!

...

Ex-nòvia del Jack: Pase lo que pase no quiero perderte como amigo.

Jack L. Whitman: Te prometo que nunca seremos amigos. En ningún caso. Jamás.

...

(Després de l'intent d'atracament frustrat, mentre s'apropa la policia...)

Anthony: Pero si vuelves atrás...

Dignan: Nunca me cogerán. ¿Sabes por qué? Porqué soy inocente.

...

Ned Plimpton: ¿Por qué no intentaste ponerte en contacto conmigo?

Steve Zissou: No me gustan los padres, y nunca he querido ser uno de ellos.

...

Dona del públic: ¿Si se tratara de una especie en peligro de extinción, cual sería el propósito científico de la misión?

Steve Zissou: La venganza.

...

Max Fischer: ¿Cómo te encuentras?

Herman Blume: Mmmm... Me siento algo solo.

Vaja, ja m'he cansat. I això que falten tantíssimes frases! El "presiento que puedes convertirte en una persona muy importante en mi vida", el "¿por qué te lo cuento? porqué eres un buen amigo" i el "es la primera vez que veo llorar a Eleonor... excepto cuando le pilló el torno de cubierta". Entre d'altres. Però el cert és que a partir d'aquí corro el risc de posar-me mitòman.

Sigui com sigui, ha estat bé això "d'escriure" aquí.

Serà qüestió de repetir-ho.

Chillo cual teenager enloquecida

Personalmente, me esperaba algo más explícito a 2001, el mono o el monolito, pero da igual, me ha alegrado la noche.
Solo quedan 176 días.
Postead algo, malditos chalados.

Youtube killed the TV star

Créditos:
Un chaval Una chavala Una persona de veinte años.


Créditos:
Agencia: DDB Madrid
Contactos del cliente: Félix Muñoz, Ángeles Alcalde y Paz Riveira
Directores creativos: Quique Camina y Jon Lavin
Equipo creativo: David Cervera, Álvaro Guzmán, Jon Lavin y Quique Camina
Producer: Lucía Olano
Directora de servicios al cliente: Paloma Tomé
Director de cuentas: Daniel Muntañola
Ejecutivas: Ana Pérez y Andrea Careaga
Agencia de medios: Mindshare
Productora: Albiñana Films
Realizador: Ramses
Director de fotografía: Pep Cerezo
Productor: Enrique Feijoo
Postproducción: Telson
Estudio de sonido: Classic & New

Moraleja: Tanto creativo para no crear nada.

Fiestuki en el keo de Cukor

Solo quería postear, en este nuestro respetable blog, la foto más encomiable habida de una reunión de directores (después de esta, claro), hecha en 1972, con motivo del Oscar a la mejor película extranjera que le dieron a Buñuel por "El discreto encanto de la burguesía", o eso dicen.

(De izquierda a derecha y de arriba abajo) Robert Mulligan, William Willer, George Cukor, Robert Wise, Jean Claude Carrière, Serge Silverman, Billy Wilder, George Stevens, Luis Buñuel, Alfred Hitchcock y Uwe Boll.

Se ve que también estuvo John Ford, pero se fue antes de hacerse las fotitos, que tenía resaca.

Anomeneu-los "taglines"

Acompanyen el cartell de la pel·lícula o la caràtula del DVD. Tenen la tasca d'atraure, de fer publicitat, i n'hi ha que ho aconsegueixen i n'hi ha d'altres que no. Hi ha que són correctes (El Mundo Perdido: "Algo ha sobrevivido") i hi ha que són encertats (Fargo: "Pueden pasar muchas cosas en medio de ninguna parte"), però hi ha dos tipus que m'interessen més: els que són una bírria abominable (tot i que titllar-les de bírria hagues estat suficient: ja és de per si un insult molt fort) i els que són tan encertats que t'ajuden a comprendre la pel·lícula.

Donem-li's una ullada breu, que no tinc temps per a fer-ne ullades de més complexes.

Pel que fa a la bírria de taglines, tenim, és clar, el que ja és clàssic, Herida abierta: "Esto sí que va a doler". La veritat és que un no sabria dir si és tracta d'una bírria de tagline o un d'aquells encertats, o si és que el publicista d'aquesta pel·lícula de l'Steven Seagal es va permetre una bonica ironia. Òbviament, però, aquests dubtes existencials no afecten a tots els exemples. Hi ha, per citar-ne un, el cas de Sunshine, una pel·lícula extraordinària del Danny Boyle (per què no n'haurè fet la crítica, maleït sigui!), d'una complexitat i profunditat considerables, que troba en el seu tagline un dur oponent a l'hora d'intentar aparentar rigor i versemblança davant del possible espectador. Després de tot, "Si el sol muere, nosotros también", és una sentencia tan òbvia que difícilment pot no semblar estúpida.

Hi ha molts exemples de taglines dolents, però no tinc temps per intentar recordar-los. Ara bé, no vull passar l'ocasió sense citar el cas especial dels taglines hipòcrites i falsos. O serà cínics? Al final un no sap què signifiquen aquestes paraules. Del que no hi ha dubte és que, al tagline de Titanic, "Nada en el mundo podía separarlos", hi ha alguna cosa que no funciona bé.

I entrem a la part en que em poso a al·labar els taglines terriblement encertats, aquells que d'alguna manera formen part de la pel·lícula d'una manera tan inextrincable (ara buscaré si existeix la paraula), que la complementen, i que ajuden a entendre-la d'una manera que, en el cas de no existir, el trobariem a faltar.

Curiosament, són taglines de pel·lícules que m'encanten, films que gaudeixen del meu (d'altra banda, no tant difícil d'aconseguir com de part d'altres persones) 10 en la seva puntuació. Casualitat? Subjectivitat? Adoració?

Què carai. Els taglines són bons. I aquí venen alguns exemples:

Closer: "Cuando crees en el amor a primera vista, nunca dejas de buscarlo". És clar! Aquí està la clau. Per això els personatges d'aquesta pel·lícula actuen com actuen. Per això tots els embolics entre ells. I quina senzillesa a l'hora d'expressar aquest desig que els du a actuar d'una manera tan... complexa?

Brother: "Cuando conoces tu destino, no temes lo peor". D'estructura similar a l'anterior, però, altra vegada, terriblement encertada. El personatge del Kitano resulta, a la llum d'aquesta afirmació contundent, molt més intel·ligible. Quan entenedor resulta tot a partir d'aquí! O creieu que exagero?

Lost In Translation: "Todos necesitamos que nos encuentren". Ala. D'això va el film. Ni històries d'amor, ni guies turístiques disfressades de lirisme, ni altres tonteries. Un tema més humà si és possible, i més universal: la necessitat que tenen les persones de les demés persones. I el tagline el tenim aquí per deixar-nos-ho ben clar.


I això és tot. He tingut un fugaç impuls explicatiu d'aquells que molt poc sovint m'agafen, i aprofitant una escapada als ordinadors de la Universitat l'he escampat aquí. Ara he de marxar corrents, i no tinc temps ni per rellegir-me què he escrit. Què, que publiqui el post més tard? Mai de la vida, quanta feina! A més, no sé què deia d'embriaguesa la declaració de principis del Manel.

Com diu la carta de l'Steve Zissou al seu fill a The Life Aquatic: "dictada, pero no leída".

O era revisada?

Disculpin les molèsties.

La humanidad es, ya, una mierda...

El mechero pasó de moda, convierte tu teléfono en una linterna y úsalo en conciertos y discotecas.... envia linterna al 774x.


...cedamos el lugar a las ratas como especie dominante, por favor.