Pretenciosidad ETAPA 1

2010-04-21T14:42:00.001-07:00

Iniciamos la segunda etapa en
www.pretenciosidad.blogspot.com

Somriures masculins (en final de pel·lícula)

2009-05-17T09:19:00.000-07:00

A risc d'atemptar contra la sòlida masculinitat que traspua aquest blog mort, i a la desesperada, haureu de permetre'm aquest sobtat atac de respiració artificial, de boca a boca.

Què voleu que us digui. El plaer és meu, sens dubte.

En plan TOP10, de pitjor a millor, tot i que, és clar, tots commouen, i tots són tràgics.

Snake eyes

Old Boy

800 balas

Entrevista con el vampiro

El último tango en París

Kill Bill vol. 2

Blade Runner

Manhattan

Lost In Translation

Porno No Porno

2008-10-26T08:00:00.000-07:00

Hace unos años tuve una idea: hacer porno no porno. Esto es coger una situación típica de una peli porno, pero no consumarla como debería de ser. Ejemplo: "Un día caluroso en una carretera desértica, a una granjera buenorra se le estropea el motor del tractor, llega un camionero cachas dispuesto a arreglarle la pieza del motor, se la arregla, la chica le da las gracias y cada uno sigue su camino". Es una gilipollez que me hace gracia, pero claro, para hacerlo hacen falta medios, motivos, y sobretodo ganas.

Hace unos días me topé con PG Porn, un proyecto de un tal James Gunn que tiene esta misma idea de hacer porno no porno y además con pornstars de verdad. Está genial.

Nailing Your Wife | Girls | SPIKE.com

Qué bien se siente uno cuando hacen las cosas por ti...
Qué hijos de puta.

L'últim cinèfil

2008-08-01T08:23:00.000-07:00

Post secuestrado por activistas institucionales de culto.

La metamorfosis de Haley

2008-07-29T14:10:00.000-07:00

Disculpad que perturbe la paz de este blog, es que el otro día dieron una peli donde salía Haley Joel Osment, niño prodigio de obrasmaestras como El Sexto Sentido o Inteligencia Artificial, y me di cuenta que hace tiempo que no le veo. ¿Le habrá pasado como a Macaulay, las Olsen o el niño de gafas de Aquellos Maravillosos Años?

Entonces fui a la imdb y vi una foto suya actual.

Haley Joel Osment se está transformando en Paquirrín.

Ahora lo entiendo todo.

.

La desraó dels jurats segunda parte

2008-06-13T16:05:00.000-07:00

Hace unos días se hicieron públicos los ganadores del concurso VideovideoAcciona, organizado para la Expo de Zaragoza.

El presente artículo es un análisis crítico y personal de los cortos galardonados y está escrito desde la indignación como espectador y la rabieta como concursante, por ende, perdedor, ya que el palmarés nos ha dejado bastante decepcionados. Y además sirve como terapia, mi psicólogo me ha recomendado que lo escribiese en este admirable blog.

El primer premio:

Evolution
-Modo espectador: El cielo arriba, el agua abajo. Obvio. Delfines. Bueno. Todo el rato se ve eso. Una voz en off en inglés soltándonos una reflexión acerca de quiénes somos y a dónde vamos. Esto lo veo cada domingo en el programa Redes, y con musiquitas igual de trascendentes. Pues vale, reflexionemos. Supongo que ebrio se disfrutará más.
-Modo perdedor: No me engañen, esto ha ganado por ser un discurso en inglés con acento hindú, algo que en una Expo queda genial. Chapó por ellos, espero que compartan el premio con Deepak Chopra, el ‘guionista’ de la pieza.

Los segundos premios:

Abimbowé
-Modo espectador: Está bien. La historia es graciosa. Pero no acabo de entender qué relación tiene con el agua, parece que trata más sobre el racismo o el Alzheimer…
-Modo perdedor: ¡Ah vale! Que es un corto hecho para el Notodofilmfest de este año, que ha sido reciclado posteriormente para este otro concurso. Ok. Sinceramente, le hubiera dado el gran premio del jurado a éste antes que al que se lo han dado este año en el Notodofilmfest, pero para el Videoacciona, no lo veo. A lo mejor soy yo, pero no veo cuál es la reflexión acerca del tema propuesto.
Admiro desde hace tiempo el trabajo de RLUX (Raul Navarro y Álex Montoya, el artífice de éste), recomiendo vean sus cortos, pero este me ha molestado que esté entre los ganadores por el simple motivo de no estar preconcebido para el concurso.
Al menos usan bien las dos pantallas... Y cuentan algo.

H2O
-Modo espectador: Está currado, aunque se me ha hecho largo y luego al final no sé exactamente que viene a contar... Será cosa mía.
-Modo perdedor: Está currado, aunque se me ha hecho largo y luego al final no sé exactamente que viene a contar... Será cosa mía.

Be Water
-Modo espectador: Visualmente está chulo. Un grifo que va derrochando agua a medida que hay más gente.
-Modo perdedor: Nada en contra. Buen videoarte. Merecido premio.

Odisea Canto VI
-Modo espectador: Fotos arriba de anuncios como glamourosos donde utilizan agua, y luego cocineros de transatlánticos sonriendo a cámara... Ui, tiene demasiada pinta a Google Imágenes. Agua sucia abajo. De vez en cuando pateras e inmigrantes en las aguas. No lo entiendo muy bien. Así cinco minutos.
-Modo perdedor: Sinceramente, no veo qué sentido tiene todo, aparte que me parece un rollo, en plan pase de diapositivas por defecto y lo mismo siempre abajo, es como muy pobre en general. Espera, que a lo mejor el secreto está en el título … gñ.

Conclusión
-Modo espectador: Mi más sincera enhorabuena a todos los premiados, en serio. La decisión del jurado va a misa y es de respetar, aunque me gustaría ver algunas pequeñas argumentaciones en algunos casos, como se suelen hacer en los fallos de este tipo de concursos. Disculpen mi lado perdedor, pero espero comprendan mi rabieta.
-Modo perdedor: Ojalá se ahoguen todos en el pabellón ese de los huevos.

Grrr!

Michael Bay en 3D

2008-06-02T14:27:00.000-07:00

Michael Bay en 3D.

La desraó dels jurats

2008-05-31T17:16:00.000-07:00

Gràcies a la benevolença del Toni Junyent, avui he pogut veure la pel·lícula que sens dubte hauria d'haver estat guanyadora del Premi a Millor Pel·lícula Jurat Jove de Sitges.

Estic parlant, és clar, de The Signal.

El seu plantejament, una "vuelta de tuerca" a les clàssiques pel·lícules de zombis, es interessantíssim. Després, l'equilibri entre terror, violència, humor, intel·lectualisme barat i emotivisme sensible eleven The Signal a la categoria de genial.

¿Una barreja de "El Amanecer de los Muertos", "Zombies Party" i "Cube"?

Com a mínim.

Amb dues o tres pinzellades de Lost In Translation.

Segurament us estranyi que us parli aquí d'una pel·lícula que, si no la heu vista ja, és improbable que pogueu veure mai. La ingenuitat amb la que vaig tornar de Sitges ja m'ha estat arrabassada, més o menys cruelment, i a hores d'ara no compto amb que ninguna de les pel·lícules que van estrenar-se allí vegin la llum en les "nostres" sales de cinema. La raó per la que escric aquest post, doncs, és la mateixa que va dur-me a escriure l'anterior:

Aquest bloc està del tot obert a les nostres digressions, i tant és com en sigun d'absurdes.

Però també escric això com a acusació formal (i carregada d'odi, òbviament) als que van fer que The Signal passés per Sitges sense endur-se res.

Eh, Néstor?

En fi. Tampoc pot dir-se que el gust cinematogràfic del Néstor sigui péssim absolutament, perquè després de tot se li ha de reconèixer que va ser l'única persona que va apreciar en la seva justa mesura The Fall.

Les persones, només. Que són totes molt complexes.

Wes per on

2008-05-10T15:55:00.000-07:00

Que aquest blog és només runa i pols? Sí, és clar. Tot el món ho sap. N'hi havia per sospitar-ho, en realitat, des del mateix moment en que el Néstor va decidir posar la cara de l'Uwe Boll a la capçalera. Blasfemies d'aquestes, després de tot, només les fas quan la cosa ja es troba a les últimes.

Però, en fi, la culpa no és de ningú.

Aprofitant l'avinentesa de com es troben les coses, en qualsevol cas, se m'ocorre que aquest blog és el lloc perfecte per a fer el que a un li doni la gana. Sobretot, és cert, si el que li dóna la gana té a veure amb el cinema.

I a mi em ve de gust, ves per on, posar-me a trascriure frases més o menys brillants (anomenem-les "aforismes") de les pel·lis del Wes Anderson.

No em pregunteu per què.

Ho faré sense cap mena d'ordre, a mesura que em vinguin al cap, escrivint-les tal com les recordo, en paràfrasis, despreocupant-me dels spoilers (no us ho llegiu, doncs!), despreocupant-me de tot.

Visca l'autosatisfacció.

I visca, és clar, el Wes Anderson.

Som-hi.

Royal Tenenbaum: ...Pero quiero que sepais que estos últimos días con vosotros han sido los más felices de mi vida.

Narrador: Inmediatamente después de decir eso, Royal se dio cuenta de que era cierto.

...

(Parlant de l'intent de suïcidi del Richard Tenenbaum...)

Margot: ¿Fue por mi?

Richie: Sí, pero no es culpa tuya.

...

(Parlant dels ratolins-dàlmata...)

Royal: ¿No podríamos llamar a un exterminador para que acabar con estos ratones?

Margot: ¡No...! Son de Chas. Al menos... él los inventó.

...

Royal: Sabes, Richie... Ver de cerca la muerte me ha hecho reflexionar...

Richie: Papá, no te estás muriendo.

Royal: ¡Pero viviré!

...

Jane-Winslet (Parlant del fill del qual està embarassada): Dentro de doce años, tendrá once y medio.

Steve Zissou: Fue mi edad favorita.

...

Steve Zissou: Espero que no nos des por el culo, amigo.

Bill Ubell: ¿Por qué iba a hacer eso?

Steve Zissou: Porqué eres un títere de la compañía.

Bill Ubell: También soy un ser humano.

Steve Zissou: Es verdad, lo siento. ¡A ver esos ánimos!

...

Ex-nòvia del Jack: Pase lo que pase no quiero perderte como amigo.

Jack L. Whitman: Te prometo que nunca seremos amigos. En ningún caso. Jamás.

...

(Després de l'intent d'atracament frustrat, mentre s'apropa la policia...)

Anthony: Pero si vuelves atrás...

Dignan: Nunca me cogerán. ¿Sabes por qué? Porqué soy inocente.

...

Ned Plimpton: ¿Por qué no intentaste ponerte en contacto conmigo?

Steve Zissou: No me gustan los padres, y nunca he querido ser uno de ellos.

...

Dona del públic: ¿Si se tratara de una especie en peligro de extinción, cual sería el propósito científico de la misión?

Steve Zissou: La venganza.

...

Max Fischer: ¿Cómo te encuentras?

Herman Blume: Mmmm... Me siento algo solo.

Vaja, ja m'he cansat. I això que falten tantíssimes frases! El "presiento que puedes convertirte en una persona muy importante en mi vida", el "¿por qué te lo cuento? porqué eres un buen amigo" i el "es la primera vez que veo llorar a Eleonor... excepto cuando le pilló el torno de cubierta". Entre d'altres. Però el cert és que a partir d'aquí corro el risc de posar-me mitòman.

Sigui com sigui, ha estat bé això "d'escriure" aquí.

Serà qüestió de repetir-ho.

Chillo cual teenager enloquecida

2008-04-09T16:45:00.000-07:00

Personalmente, me esperaba algo más explícito a 2001, el mono o el monolito, pero da igual, me ha alegrado la noche.
Solo quedan 176 días.
Postead algo, malditos chalados.

Youtube killed the TV star

2008-03-17T15:22:00.000-07:00

Créditos:
~~Un chaval~~ ~~Una chavala~~ Una persona de veinte años.

Créditos:
Agencia: DDB Madrid
Contactos del cliente: Félix Muñoz, Ángeles Alcalde y Paz Riveira
Directores creativos: Quique Camina y Jon Lavin
Equipo creativo: David Cervera, Álvaro Guzmán, Jon Lavin y Quique Camina
Producer: Lucía Olano
Directora de servicios al cliente: Paloma Tomé
Director de cuentas: Daniel Muntañola
Ejecutivas: Ana Pérez y Andrea Careaga
Agencia de medios: Mindshare
Productora: Albiñana Films
Realizador: Ramses
Director de fotografía: Pep Cerezo
Productor: Enrique Feijoo
Postproducción: Telson
Estudio de sonido: Classic & New

Moraleja: Tanto creativo para no crear nada.

Fiestuki en el keo de Cukor

2008-02-21T12:53:00.000-08:00

Solo quería postear, en este nuestro respetable blog, la foto más encomiable habida de una reunión de directores (después de esta, claro), hecha en 1972, con motivo del Oscar a la mejor película extranjera que le dieron a Buñuel por "El discreto encanto de la burguesía", o eso dicen.

(De izquierda a derecha y de arriba abajo) Robert Mulligan, William Willer, George Cukor, Robert Wise, Jean Claude Carrière, Serge Silverman, Billy Wilder, George Stevens, Luis Buñuel, Alfred Hitchcock y Uwe Boll.

Se ve que también estuvo John Ford, pero se fue antes de hacerse las fotitos, que tenía resaca.

Anomeneu-los "taglines"

2008-02-04T06:27:00.000-08:00

Acompanyen el cartell de la pel·lícula o la caràtula del DVD. Tenen la tasca d'atraure, de fer publicitat, i n'hi ha que ho aconsegueixen i n'hi ha d'altres que no. Hi ha que són correctes (El Mundo Perdido: "Algo ha sobrevivido") i hi ha que són encertats (Fargo: "Pueden pasar muchas cosas en medio de ninguna parte"), però hi ha dos tipus que m'interessen més: els que són una bírria abominable (tot i que titllar-les de bírria hagues estat suficient: ja és de per si un insult molt fort) i els que són tan encertats que t'ajuden a comprendre la pel·lícula.

Donem-li's una ullada breu, que no tinc temps per a fer-ne ullades de més complexes.

Pel que fa a la bírria de taglines, tenim, és clar, el que ja és clàssic, Herida abierta: "Esto sí que va a doler". La veritat és que un no sabria dir si és tracta d'una bírria de tagline o un d'aquells encertats, o si és que el publicista d'aquesta pel·lícula de l'Steven Seagal es va permetre una bonica ironia. Òbviament, però, aquests dubtes existencials no afecten a tots els exemples. Hi ha, per citar-ne un, el cas de Sunshine, una pel·lícula extraordinària del Danny Boyle (per què no n'haurè fet la crítica, maleït sigui!), d'una complexitat i profunditat considerables, que troba en el seu tagline un dur oponent a l'hora d'intentar aparentar rigor i versemblança davant del possible espectador. Després de tot, "Si el sol muere, nosotros también", és una sentencia tan òbvia que difícilment pot no semblar estúpida.

Hi ha molts exemples de taglines dolents, però no tinc temps per intentar recordar-los. Ara bé, no vull passar l'ocasió sense citar el cas especial dels taglines hipòcrites i falsos. O serà cínics? Al final un no sap què signifiquen aquestes paraules. Del que no hi ha dubte és que, al tagline de Titanic, "Nada en el mundo podía separarlos", hi ha alguna cosa que no funciona bé.

I entrem a la part en que em poso a al·labar els taglines terriblement encertats, aquells que d'alguna manera formen part de la pel·lícula d'una manera tan inextrincable (ara buscaré si existeix la paraula), que la complementen, i que ajuden a entendre-la d'una manera que, en el cas de no existir, el trobariem a faltar.

Curiosament, són taglines de pel·lícules que m'encanten, films que gaudeixen del meu (d'altra banda, no tant difícil d'aconseguir com de part d'altres persones) 10 en la seva puntuació. Casualitat? Subjectivitat? Adoració?

Què carai. Els taglines són bons. I aquí venen alguns exemples:

Closer: "Cuando crees en el amor a primera vista, nunca dejas de buscarlo". És clar! Aquí està la clau. Per això els personatges d'aquesta pel·lícula actuen com actuen. Per això tots els embolics entre ells. I quina senzillesa a l'hora d'expressar aquest desig que els du a actuar d'una manera tan... complexa?

Brother: "Cuando conoces tu destino, no temes lo peor". D'estructura similar a l'anterior, però, altra vegada, terriblement encertada. El personatge del Kitano resulta, a la llum d'aquesta afirmació contundent, molt més intel·ligible. Quan entenedor resulta tot a partir d'aquí! O creieu que exagero?

Lost In Translation: "Todos necesitamos que nos encuentren". Ala. D'això va el film. Ni històries d'amor, ni guies turístiques disfressades de lirisme, ni altres tonteries. Un tema més humà si és possible, i més universal: la necessitat que tenen les persones de les demés persones. I el tagline el tenim aquí per deixar-nos-ho ben clar.

I això és tot. He tingut un fugaç impuls explicatiu d'aquells que molt poc sovint m'agafen, i aprofitant una escapada als ordinadors de la Universitat l'he escampat aquí. Ara he de marxar corrents, i no tinc temps ni per rellegir-me què he escrit. Què, que publiqui el post més tard? Mai de la vida, quanta feina! A més, no sé què deia d'embriaguesa la declaració de principis del Manel.

Com diu la carta de l'Steve Zissou al seu fill a The Life Aquatic: "dictada, pero no leída".

O era revisada?

Disculpin les molèsties.

La humanidad es, ya, una mierda...

2008-01-28T14:30:00.000-08:00

El mechero pasó de moda, convierte tu teléfono en una linterna y úsalo en conciertos y discotecas.... envia linterna al 774x.

...cedamos el lugar a las ratas como especie dominante, por favor.

Viaje a Darjeeling

2008-01-14T12:28:00.000-08:00

Com fer la crítica d'una pel·lícula amb la que et trobes emocionalment compromès? Amb un somriure als llavis, evidentment.

Viaje a Darjeeling és genial.

(Però, i l'objectivitat? i el contingut de la crítica? i la informació exhaustiva sobre la pel·li? Aaaaaaaix... Deixem-m'ho per a quan la meva adoració deixi lloc a la perspectiva.)

Si us agrada el Wes Anderson us agradarà moltíssim. Si no, estareu mirant el curtmetratge del principi i és possible (només possible) que us vulgueu morir. Si sou com el Néstor (Néstor F., perdò), i us agraden algunes de les seves pel·lícules però d'altres no, aleshores és que sou persones massa complexes per al meu pobre exercici de precognició.

Com us resulta la vida?

Game over

2008-01-13T09:15:00.000-08:00

Portar un videojoc a la gran pantalla és un risc. Mai serà una adapatació prou bona pels adictes al joc. Costa molt plasmar l'esperit d'un joc al cinema. Però algunes ho aconsegueixen amb més o menys èxit com ara: Alien vs Predator (sí, em va agradar!!), Tomb Rider (Per què l'Angelina Jolie està fantàstica, i no em refereixo interpretant...), Resident Evil (entra pels pels per no deixar la llista mig buida), i alguna més ( o no) que no recordo ara.

En canvi altres, per dir-ho finament, no tenen el mateix èxit: Hitman, Resident Evil 2, Doom, House of the Dead, i aquí si, un llarg etcetera.

Les últimes notícies cinematogràfiques apunten cap a una nova adaptació. Un joc que tothom, absolutament tothom hi ha jugat. Un joc amb argument, un joc amb una història, un joc emblemàtic, un joc... El joc!

El títol de la pròxima gran superproducció es: Buscamines

PD: Em sap greu haver destrossat l'esquema del blog, però la peli ho requereix.

EDITAT PER MANEL: Per primera vegada a la història d'aquest blog em vec obligat a modificar el post d'un col·laborador. Pons, tens llicència per publicar excentritats pròpies de les teves entranyes, però no per carregar-te la integritat de la interface del blog. Déu et beneeixi.

Запределье

2008-01-06T05:53:00.000-08:00

В лос-анджелесском госп итале его фантазии слушает пяти етняя инд ийская де вочка Александрия. Но однажды Рой узнает, что возлюблен ная предала его, он больше не хочет жить и мечтает покончить с собой. В этот момент к нему снова приходит Александрия. Зап редельная сказка продол жается… Uy, lo siento, se me ha ido la cabeza.

Es que el hecho de que The Fall aún solo se haya estrenado en Rusia (?), me está trastocando un poco. Para mi gusto, The Fall, del indio metrosexual con reminiscencias de dragqueen Tarsem Singh, es la mejor película que vi el año pasado (junto con La Fuente de la Vida (aunque en realidad sean las dos del 2006…)). Y es que, pobre Tarsem, van a pasar dos años desde que acabara su película y aún no la ha estrenado de verdad.

Y eso que lleva gestando la película desde hace catorce años. Y eso que se ha recorrido más de veinte países, con unas localizaciones e imágenes poderosísimas, para reírse del Discovery Channel. Y eso que se ha gastado de su bolsillo un pastón. Y eso que está patrocinada por David Fincher y Spike Jonze. Y eso que ganó, como debía de ser, el premio a Mejor Película en Sitges 07. Pero por encima de todo, lo encomiable que tiene la película es el hacerte partícipe de una historia maravillosa (está basada en la de un raro filme búlgaro llamado Йо Хо Х о, si alguien encuentra el elink de ésta, le estaré muy agradecido), muy emotiva y narrada de la mejor manera.

Pero es que el Tarsem parece que se lo está currando poco esto de la promoción, no hay apenas información por internet, ni tiene página web ni nada (¿se le habrá acabado la pasta para comprar un dominio?). Por el momento, solo podemos contentarnos con el tráiler, doblado deliciosamente en ruso.

En fin, que The Fall es un clásico moderno desde ya, cine de verdad, con una magia comparable a esas películas infantiloides de los ochenta (véase Dentro del Laberinto), con una de las relaciones niño-adulto más memorables, para cagarse encima del bodriaco de Cinema Paradiso. Es la película perfecta para ver el día de reyes por Tv3, después de El temps.

...

Pero bueno, si no habéis tenido la oportunidad de verla, a las malas, todavía puede existir una solución.

Hitman: El lobo disfrazado de cordero.

2007-12-29T07:46:00.000-08:00

Para los que aún rondéis por el universo pragmático relativo a la gesta mitificadora de Hitman por parte de NESTOR F. en el último post, seleccionad todo el texto del mismo y descubrid el maravilloso pastel.

Más allá del 28 de diciembre tenemos el 29 del mismo mes donde quiero remarcar el "peón come a la reina" que supone el Teaser Trailer de Hitman para los amantes de los personajes con conflictos personales.

-----------------------------------------------------------------
Después de ver esto deduzco:

(reproducid esta composición al leer el texto para mayor gloria del melodramatismo)

IT HAS BEEN SAID: Empezamos convirtiendo, YA, en leyenda lo que sucederá a esta frase.

A MAN WILL WALK THIS EARTH: Para continuar profetizando...

(para ver como el supuesto nombre en clave 47 se quita la capucha de Jedi sin llegar a verlo porque claro, es Diós, o almenos al hijo de Diós lo elevan las dos frases anteriores)

WITH THE POWER: Para atribuïr privilegios sobrenaturales...

TO STRIKE DOWN EVIL: Para plantearnos una batalla entre el bien y el mal... (olvidémonos de asesinos a sueldos cultivados y presidentes de Rusia corruptos)

WHEREVER IT HIDES: Para añadir omnipresencia a la omnipotencia.

(para ver a Hitman (una vez mas sin verle el rostro) delante de lo que parece la puerta o una de dos, de Mordor, o de San Pedro Apóstol; en una posición penitente (ya se sabe, solo el penitente pasará)

TO BRING US PEACE: Causa-efecto de la antepenúltima.

(para descubrir su rostro totalmente tras un sombreado casi a la altura del de Marlon Brando en Apocalypse Now)

(para mandar a tomar por culo la puerta, lanzar el onanismo religioso más lirico y comercial jamás creado y decirnos que THIS FALL...)

ENGINEREED FROM DARKNESS: Alguien creado desde la oscuridad y que por tanto posee habilidades del lado oscuro con lo cual me emociono que te cagas al ver que las palomas aún y con todo esto revolotean a su alrededor, mientras el camina con la vista hacia abajo (no vaya a ser que de la sensación de que es feliz) y con esos transeúntes de ropa oscura y pelo oscuro (no vaya a ser que le roben protagonismo a su camisa blanca y su calva reluciente) desenfocados (un oscar al foquista por favor)

(para ver que hay un liquido transparente mitificador aun mas de esta gran leyenda al llevar el mismo tribal que la puerta de San Pedro; y ver como en un quirófano nos sueltan un spin-off maravilloso del universo THX; y añadir el excelente elemento dramático del código de barras)

PROTECTED BY DIVINITY: Para hechar mano de la paradoja mas exquisita y dramática en relación al rótulo anterior, acentuada por ese travelling lleno de soldados encapuchados para llegar el rey de la fiesta en forma de capellán mandamás circundado por los candelabros mas preciosos que he visto jamás.

(para verlo a el ejerciendo con estilo, sin abandonar la poética, para luego descubrir una chica que lleva un tatuaje, como queriendo decir que comparte cierto aspecto dramático con el prota, para luego situarlos en la cama con un efecto de ensueño y viendo como Hitman no responde a ese pedazo de estímulo fémino lo cual añade un mayor drama al personaje)

BRILLIANT... IN HIS EXECUTION: No vaya a ser que se nos olvide que nunca falla y que por tanto, a causa de su exhausto entreno, sigue siendo virgen.

(seguido de imágenes que apoyan todo ello)

Para acabar con el movimiento más bello de dos pistolas con silenciador, que juntas dan la talla de la letra T y guiadas por el AVE MARIA conforman el título de la película, no sin recuperar una vez más esa sombra lograda por Vitorio Storaro ahora sobre la figura de nuestro amigo poseedor de sus herramientas de trabajo humeantes al ritmo de AVE MARIA una vez más.

----------------------------------------------------------------

Con todo esto quiero decir que yo, amante de los personajes con conflictos internos, me esperaba una de las mejores dramatizaciones de videojuego jamás realizadas.

Un personaje privado del libre albedrío, forjado para ejercer una profesión impuesta, con cierta inquietud o dilema moral en cuanto al motivo de su existéncia, que en un momento dado conoce a una mujer, con la cual descubre cierto aspecto de si mismo desconocido hasta ahora, cohibido por la sexualidad nunca experimentada, brillante en su ejecución. Un drama increíble.

Un drama increíble que se evapora en el mismo momento que se imprime en pantalla, con efecto y sonido de mecanografía, el lugar donde acontece la primera secuencia.

Conclusión: La próxima vez se lo dais a Richard Donner que almenos hara lo mismo sin rodeos y con calidad.

Epílogo pretencioso: Lo de pasarse la cuchilla por el código de barras mientras se ducha, esta dramáticamente a la altura de Derek Vinyard situando su mano izquierda sobre la esvástica de su pecho derecho. Qué lástima no aprovecharlo, ¿no? Pues ves y se lo cuentas al colega.

La crítica de Hitman

2007-12-27T18:39:00.000-08:00

Impresionante. Esta es la palabra que surgió de mi boca tras acabar de visionar Hitman. Y es que nos encontramos ante una gran sorpresa, una pequeña joya que, por prejuicios varios, será sin duda despreciada e ignorada por gran parte de la raza humana. Un esperanzador broche de oro en nuestra cartelera, para un año más bien regulero.

Tras su estimable ópera prima, Frontière(s), Xavier Gens huye despavorido hacia la gran industria americana, para demostrar que sabe hacer buenos productos masónicos y, además, de mucha calidad y con personalidad. Gens nos traslada en cuestión de segundos, tras una prodigiosa secuencia de créditos, al universo frío y despiadado del agente 47, una autentica montaña rusa de cien minutos sin respiro, sumergiéndonos a su lado en una trama muy inteligente y envidiablemente hilvanada. Gens rueda con un pulso magistral, consigue mezclar a Melville con Tony Scott, además de hacer resonar ecos del olvidado cine de neón francés, una cosa que está muy bien.

Mucho he leído sobre la elección de Timothy "ojitos dulces" Oliphant para el papel protagónico. La mayoría escupen sobre su cadáver. Yo intentaré glorificar su trabajo desde este humilde blog, ya que, a mi parecer, hace un trabajo muy encomiable. Sus andares, sus miradas, sus procederes… La fuerte carga psicólogica del personaje está perfectamente resuelta en cada uno de sus movimientos. No hay duda de que se ha pasado todos los videojuegos.

Además, vistas sus dos películas, se puede deducir que una de las constantes de Gens es ser descubridor de muy buenas actrices, en los dos sentidos. Primero, Karina "mucho mejor en persona" Testa por Frontière(s), y ahora, Olga "gonzo girl" Kurylenko que, además de estar muy bien en su rol de femme casi fatale, nos enseña otros motivos por los que no perderse el filme.
Y ojo al resto de secundarios.

No quiero acabar sin hacer mención a lo que, quizás, es el motivo por el que el espectador medio se mete en esta sala: tiroteos, sablazos, saltos imposibles, explosiones, ostias al son de la batería, helicópteros apache cargándose catedrales... acción para gourmets.

No sé qué hacéis todavía sentados, ¡corred al cine a verla antes de mancillarla en vuestro home cinema!

...
Que no, que es broma, la peli es una mierda, solo quería hacer la gracia… ¡Inocentes!

Xavier Gens, director de culto.

¡Devuélveme el dinero de la entrada maldito puerco!

De derrota en derrota

2007-12-19T16:54:00.000-08:00

The Office és una sèrie monstruosa. Ho és en molts aspectes. Monstruosament bona (ho és, és bona, tant com per a permetre'm omplir la boca d'aquest adjectiu que normalment rebutjo), monstruosament divertida. És cert. Però també monstruosa en el sentit més clàssic. Monstruosa perquè és terrible. Demoledora. Directe al cor i també a l'estòmac.

Si voleu que us sigui sincers, mai he vist una sèrie tan depriment. I tampoc recordo gaire pel·lícules que ho siguin tant.

El retrat d'aquesta oficina i, sobretot, el dels seus personatges, resulta d'una amargor impressionant. Personatges grisos i humans, hi ha alguns als que potser els hi arribi la redempció, però n'hi ha d'altres que queda clar que estan atrapats en el seu propi món agònic. D'entre ells, potser el cas més obvi i trist sigui el del cap de l'oficina, interpretat per l'Steve Carell (ja sabeu, el de Pequeña Miss Sunshine... ¿o potser hauria de dir el de Vírgen a los cuarenta? Si home, aquella de "Y pensamos, ¡vaya!, és una mujer haciéndoselo con un caballo... Pero después te das cuenta que, en fin... es una mujer haciéndoselo con un caballo..."). Resulta curiós que puguis arribar a riure't d'aquest home tan patètic, tan desagradable i, sobretot, tan absolutament sol. Suposo que el triomf d'aquesta sèrie és la de ser immensament humana. Això no només la fa creïble i, fins a cert punt, fàcil d'identificar amb el nostre entorn, sinó que baixa les defenses de l'espectador per a tocar-lo de més a prop.

La humanitat dels personatges es guanya el teu afecte, però la sèrie mai et compensa amb una treva en forma d'entendriment. El seu atac és voraç i continu, malferidor. La vida d'un grup de persones infelices atrapades en el seu treball i en relacions laborals que odien no té per on agafar-se. Potser les brutals dosis d'autoengany i lluita desesperada que generen els personatges sigui l'única manera d'enfrontar-se a tot plegat.

He de dir, també, que el format de la sèrie és força novedós i absolutament encertat. L'intent d'emular una mena de reality en el que unes càmeres es limiten a captar el que està passant (participant molt de tant en tant en la pròpia acció), sense banda sonora ni elements artificials, i convidant als soliloquis de tot aquell que passa per l'oficina, és una manera perfecte de resultar realista i alhora ser subtil amb el que intentes transmetre.

Així que, què carai, mireu-la. La fan la matinada dels dimecres a La Sexta, o aconseguiu-la on pogueu. Si teniu l'estòmac dur, potser en sortiu ben parats. Us topareu amb un cap mancat absolutament de vida fora i dins de l'oficina, amb un segon d'abord ridícul víctima de bromes cruels, amb un noi esclavitzat en una feridora amistat amb la noia que s'estima, amb una noia amb una vida personal desencaixada intentant fer-se creure que les coses no estan tan malament i, així, amb un munt de persones que cada dia gasten vuit hores diàries esperant poder tornar a casa i adonant-se, alguns, que casa seva no existeix. Us topareu amb la infelicitat i el patetisme. I potser, enmig de tot això, algun gag absolutament mordaç (també n'hi ha de senzillets) us arrenqui una riallada.

Quina ironia, oi?

A mi em sembla una paròdia d'aquella frase del Groucho Marx: "De derrota en derrota fins la victòria final". Perquè jo sé, i crec que ells saben, i vosaltres sabreu, que darrere de totes les seves derrotes sempre els esperarà una altra.

Han assassinat l'optimisme.

El macguffin de Scorsese

2007-12-06T14:54:00.000-08:00

Primero de todo, es recomendable ver el siguiente video que les enlazo (click en la foto). Es el esperado anuncio de Freixenet que, como cada año, nos ameniza la Navidad con un delicioso toque de glamour casposo y escenas de ensueño entre una pesadilla lynchiana y Noche de Fiesta. Bueno, nos amenizaba.

Martin pensando en el anuncio de Freixenet del 2007

Sí, un bonito homenaje al séptimo arte en general y a Hitchcock en particular… Ah, ¿pero no había que anunciar a Freixenet?

Lo que ha hecho Scorsese con la campaña de Freixenet me parece bastante deleznable. La idea por parte de la empresa de innovar en sus anuncios es muy correcta, y eso de coger a un director consagrado que le de más caché al asunto es muy loable, pero para mi gusto lo han enfocado de una manera equivocada. Sí, muy bien realizado, iluminado, planos, el sonido, blablabla (es lo mínimo que te puedes esperar cuando te dan tropecientos millones para hacerlo). Sí, muy guay todo… Pero es que da la sensación de que Scorsese ha cogido la pasta para grabar una práctica de escuela que le quedó colgada de cuando iba al insti y al final poner una botella de cava… Vamos, que hacer el anuncio de Freixenet ha sido el macguffin para hacerse una paja hitchockiana … ¡y encima el rollo ese del guión inacabado ni siquiera es verdad!

¡Y encima se ríe el cerdo! ¡¡Devuélvenos las burbujitas cabrón!!

En definitiva, que Scorsese es un egocéntrico pretencioso y se le va la pinza.

"Y la ceremonia gana en el chiste..." (FECINEMA, 3a part)

2007-11-24T06:33:00.000-08:00

DISSABTE 17 de novembre

Mai he estat fan de 'Friends', però, no sé ben bé per què, sempre recordo amb simpatia aquell gag en què Ross és a punt de conèixer el pare de la seva nòvia, interpretat per Bruce Willis, i es disposa a explicar un acudit que comença "entra un irlandés en un bar...", aleshores apareix Willis i, amb veu rogallosa, diu: "yo soy irlandés", i Ross, que es queda sense saber què fer, diu: "...y el irlandés gana en en el chiste!".

No m'agradaria donar a entendre que el Festival Cinema Negre de Manresa és un acudit, ni tinc legitimació moral per fer-ho ja que el meu pas per la capital del Bages ha estat més aviat anecdòtic. Dissabte només vam veure una peli, que tampoc entrava a competició, la comèdia libanesa 'Caramel', guardonada amb el premi del jurat jove a San Sebastián. No estava malament, tenia els seus punts d'humor negre i, si més no, és una mirada fresca i gens pedant a la condició femenina al mon àrab. Les nostres expectatives, però, estaven posades en la sucosa sessió sorpresa, on se'ns prometia una pel·lícula "sorprenentment passada de voltes i terroríficament única". I, per si això fos poc, es sortejava una targeta de Caixa Penedès amb 300 euros. Suposàvem que el cinema no es plenaria per veure la sessió golfa, ja que tampoc s'havia plenat en cap de les altres pel·lícules vistes (tot i que divendres i dissabte hi havia molta més gent que dijous), així, sent com erem quatre persones, teniem l'esperança de que, per una vegada la vida, la sort estigués del nostre costat i els 300 euros fossin per un de nosaltres.

Així que vam passar la tarda passejant per Manresa, visitant l'exposició sobre Guillermo del Toro a la biblioteca i sopant al Frankfurt Albert, regalant-nos en la contemplació de les sinuoses corbes d'una l'agradable cambrera, que fins i tot ens va recomanar un local per matar el temps fins la una, hora en què començava la sessió sorpresa. Cadascú tenia la seva quiniela sobre la pel·lícula que posarien: en l'ambient flotava la impressió general de que, per lògica, seria alguna de les que van agradar més a Sitges, 'A l'intèrieur' o 'Frontière(s)'. També podia ser alguna que no s'hagués vist allà, una un pèl més nova, i en els meus deliris més febrils imaginava que posaven 'La terza madre', l'esperat retorn d'en Dario Argento. Totes les opcions eren bones, o això crèiem.

La presentació de la sessió golfa es desenvolupava de forma relativament normal: un tal Toni Busquets és cridat a escena perquè presenti la peli sorpresa. Emoció, intriga, mal de panxa. Quasi puc veure els seus llavis extreient la paraula 'A l'intèrieur'... però no. La peli és 'Severance', de Christopher Smith, presentada a la Setmana de Donosti del 2006 i estrenada comercialment a Espanya aquest darrer estiu, en programa doble amb 'Ovejas asesinas'. Per no dir que a principis d'any ja es podia baixar tranquilament per Internet. Com que alguns ja l'hem vist resolem marxar un cop diguin el guanyador de la targeta. El millor de la nit té lloc en aquest moment: un tipus amb barret i una pistola, en plan matón de la mafia, entra a la sala i dispara contra Toni Busquets, que cau al terra. Algú extreu una targeta de la urna del concurs i marquen un telèfon, que resulta ser el del pobre Toni Busquets. Se l'enduen agafat de peus i mans i el presentador marca un altre telèfon movil, el d'una tal Maite que ha guanyat el concurs. No agafa el telèfon, no és a la sala i pregunten si s'ha d'agafar una altra targeta, però al final decideixen que ja la trucaran, davant la nostra indignació al veure que podriem haver marxat de Manresa dues hores abans i ningú m'hauria robat la bufanda. Però ara resulta que no calia quedar-se per guanyar el premi. Quina barra! Bé, segurament això no és del tot així, però dóna igual. Les coses bàsiques ja les sabeu i si no les sabeu li dieu a la vostra parella que us ajudi a introduir-la.

Joan Barbé, l'improvisat host d'aquesta gala, deia irònicament poc abans d'abandonar la tarima: "perdoneu-nos, és que no hi ha pressupost ni per això". Ens va fer gràcia. I també ens en va fer el fet que la pel·lícula sorpresa no era 'Severance' sinó 'Ovejas asesinas'. O potser primer posaven 'Ovejas asesinas' i després 'Severance', com al programa doble. Però podem assegurar que quan vam marxar estaven fent 'Ovejas asesinas'.

I fins aquí hem arribat. Volia fer alguns comentaris sobre la programació en si, com realment em pertocaria, però els productors executius d'aquest blog porten cinc minuts cridant "talleu! talleu!"; potser es refereixen al cordó umbilical del nadó al que acaba de donar a llum una boliviana en la nostra clínica improvisada, però m'ho prendré com una advertència i us deixaré sols amb les vostres solituds. Al cap i a la fí, dubto que al lector potencial d'aquest lavabo virtual li interessi gaire una anàlisi seriosa del present i el futur del FECINEMA.

Noir, Cinema & Chocolat (FECINEMA, 2a part)

2007-11-23T14:57:00.000-08:00

DIVENDRES 16 de novembre

Primer de tot, aclarir que el títol d'aquesta entrada no és de collita pròpia, sinó que és el nom de la festa oficinal del FECINEMA. Us ho diré d'entrada: no vam veure cap pel·lícula. Teniem intenció d'estrenar-nos en la secció oficial Negra veient la cinta italiana de gàngsters 'Romanzo Criminale', però el cotxe de qui ens havia de portar des de Barcelona va punxar i, vet-ho aquí, només hi va haver temps per la festa, on a part de fer el paripé podriem tastar deu plats preparats pels millors cuiners del Bages, deu vins de bodegues escollides i deu bombons únics, dissenyats per al Festival. Primera objecció: al guardarroba ens fan pagar per deixar la jaqueta. ¿No se suposa que som periodistes convidats a una selecta degustació? Coi, que jo he sigut Jurat a Sitges. Segona objecció: ¿cubalibre de foie gras? Ecs. Del cap i pota no me'n parlis. Les mandonguilles aquelles, que no recordo de que eren, semblaven extretes de l'escena del banquet de 'Indiana Jones y el templo maldito'. Sort que la cua de bou amb salsa de patata i porro i les tapetes de bacallà esqueixat i salmó amb gambes van salvar la nit, que si no me n'hauria anat d'allà amb un disgust. Esperava amb il·lusió els bombons, però vaig poder comprovar que eren declaradament "noir", no només per la xocolata negre sinó perquè estaven tan carregats d'alcohol que era com fotre't un xupito, com quan Humphrey Bogart s'aixeca a les set del matí i es fot un lingotazo abans d'anar tot el dia amb el penis estremit contra les calçes i pensant que, d'una banda, la tia a la que està seguint és una malnascuda i una sediciosa, però per l'altra fa molt de goig amb aquests conjuntets... i així anem.

La veritat és que creia que podria esplaiar-me més en la crònica d'aquesta vetllada a la discoteca El Sielu, que va acollir l'acte. Però no se m'acut gran cosa més a dir. Una estona abans que comencés la festa vam passar-nos per la roda de premsa que van donar Agustí Villaronga, Roger Casamajor i Marisa Paredes, que venien a presentar 'Després de la pluja', l' última pel·lícula, un telefilm, del cineasta mallorquí. A Marisa Paredes, a més, li donaven un premi honorífic, com ja esmentàvem en l'entrada anterior. No va estar malament, hi hagué una interessant (a més de redundant) mini-discussió sobre com de conservadora és la indústria cinematogràfica espanyola a l'hora de donar empenta i ajudes a produccions arriscades. Però el més graciós de la roda, fet que em confirma que, d'alguna manera, la gent va a aquest tipus de protocols amb un discurs ja preparat, quasi robòtic, és que el tipus que va presentar Agustí Villaronga va dir que era un plaer tenir-lo allà "per la seva gran contribució al gènere negre espanyol". I jo em pregunto: ¿en què es concreta aquesta gran contribució? Home, sí, té una peli de gènere negre: l'adaptació de 'El pasajero clandestino' de Simenon, feta per la televisió, i que es podria dir que és la seva pel·lícula més fluixa... Però si de tothom que fa una pel·lícula de gènere se'n digués que és una figura clau, aleshores Sam Raimi seria un mestre de la comèdia esportiva per 'Entre el amor i el juego'.

Bé, deixaré els comentaris del dissabte per demà. Si voleu conèixer l'obra d'Agustí Villaronga, un d'aquests realitzadors espanyols semi-maleïts, busqueu les seves dues primeres pel·lícules: 'Tras el cristal' i 'El niño de la luna'.

Això no és una crònica del Festival de Cinema Negre de Manresa

2007-11-23T12:41:00.000-08:00

DIJOUS 15 de novembre

Erràtica i tan inconsistent com l'entrepà de xistorra que em van servir a la cafeteria que hi ha al costat dels Multicines Atlàntida. Així es podria definir, més o menys, el meu pas per l'edició d'enguany del FECINEMA (FEstival de CInema NEgre de MAnresa). I dic inconsistent, parlant de la xistorra, perquè, home, la xistorra en si no estava malament, però, ¿què passa quan en un entrepà et posen, vertical, al bell mig del pa, una única xistorra? Doncs que, de cada quatre mossegades, tres són de pa sol.

Em resisteixo a anomenar crònica a això perquè, de pelis a competició, només em vaig veure una, de la secció Fantàstic. Sí, no vam veure cap film noir, tot i que la novel·la que llegia aquells dies podria encabir-se dins aquest gènere. Es tracta de 'Confesiones de un discípulo de Joyce a un fanático de Morrison', de Roberto Bolaño i A.G. Porta. Us la recomano. El cas és que a Manresa feia un fred que pelava, i cap de nosaltres s'havia dut l'estufa portàtil de casa ni teniem la sort d'anar de bracet amb un clon de la Britney Spears (la dels inicis). Recollida l'acreditació, vam entrar als multicines. El primer que un veu, a l'esquerra, quan travessa la porta és la caixa del supermercat contigu, i xoca una mica girar per un passadís i trobar-se de sobte al hall, decorat en elegants grocs, d'uns cinemes. Una noia ofereix gratuitament café d'una màquina, sense llet, i, si un puja les escales que porten a les sales del pis de dalt, pot trobar-se amb l'improvisada sala de rodes de premsa, nou tamborets a tot estirar, una adorable joveneta de l'staff, gravant rera un tripode, i quatre periodistes que fan bulto i pregunten a l'eventual convidat.

La primera pel·lícula que vam veure fou 'Salvajes', de Carlos Molinero, una mediocre i absolutament intrascendent producció espanyola sobre racisme i violència juvenil llur presència al festival representa que estava justificada dins la retrospectiva a Marisa Paredes, que era a Manresa. Molt fluixa. Per treure'ns el mal sabor de boca d'haver arribat a corre-cuita per acabar veient tal minúcia filmica, prenem una cervesa a la mateixa cafeteria on abans os comentava lo de la xistorra, i al cap d'una estona se'ns uneixen un amic i Nacho Vigalondo, que presenta 'Los cronocrímenes' a Manresa, en unes hores. Descobrim la debilitat del Nacho per David Lynch —es passa una estona parlant-nos meravelles dels extres inclosos a la nova caixa daurada de Twin Peaks— i tornem a l'Atlàntida per veure 'Storm warning'. L'australià Jamie Blanks, l'autor de 'Leyenda urbana' dirigeix, munta i compon la música però no aconsegueix més que una oblidable cinta de parella-perduda-es-troba-amb-maníacs-sociòpates, de les que n'hem vist la tira, entretinguda a estones però insuficient tant en salvatgisme com en nivell de nuesa femenina. Després tornem a trobar-nos amb Vigalondo, que segueix força pessimista pel negre panorama que li espera a la seva pel·lícula, comprada a mig mon però inexplicablement sense distribuidora a Espanya. Es queixa, amb raò, de la poca gent que hi havia al passi, i és que el Festival hauria d'haver programat una pel·lícula com aquesta el divendres o el dissabte, per plenar la sala. És que, ens n'oblidàvem, a les dues sessions a les que hem anat no hi havia més de 10 persones. Una mica trist.

Des d'aquí trenquem una llança (es diu així?) per 'Los cronocrímenes', una mostra de com fer ciència-ficció amb bones idees i sense gairebé mitjans, un film petit però vistós i simpàtic. A més, Bárbara Goenaga hi ensenya els pits; Vigalondo confessa, més tard, que no hauria pogut rodar la pel·lícula tranquil si s'hagués establert entre ells la temuda TENSIÓ SEXUAL. També revel·la que ella no té nòvio. I acabem duent-lo en cotxe a Barcelona, escoltant les seves premisses bojes per curts i pel·lícules i rememorant clàssics dels 80. Però això és una altra història. Apa, fins demà.

Abans de tota pel·lícula...

2007-11-23T10:40:00.000-08:00

~~Cas típic~~ Perdó, es la costum.

Per molt pretenciós que sigui, l'esser humà no només viu de bones pel·lícules i reflexions. Per tan em prenc la llibertat d'extendre aquest blog cap a altres horitzons. Em passarè als llibres. Sí amics, parlo d'aquelles coses de paper amb lletra impresa que si están ben escrits fan passar una bona estona, curiosament una funció molt semblant a les pel·lícules amb la diferència que per la realització dels primers només cal talar alguns arbres mentre que en les segones... bé no, un altre dia parlarè de la indùstria cinematogràfica.

Tal com en el cine hi ha directors i actors de culte com ara (insereix aquí el teu director preferit), (insereix aquí el teu actor/actriu preferit/da) en els llibres trobem autors de culte. Avui m'agradaria parlar d'un dels més importants, l'Stephen, més conegut com a Stephen King. Tenint en compte el tipus de blog on està aquest article, ves que no sigui casualitat que sigui un dels escriptors amb més pelis basades en els seus llibres. Com ara Carrie, Insomnia, La Tienda, La zona muerta, etc.

Segur que ara estareu pensant que agafaré un llibre i el compararé amb el film. Per exemple quedaria d'allò més pretenciós comparar el mític "Resplandor" amb la peli del Kubrick. Però us quedareu amb les ganes. Agafaré un llibre més desconegut "Desesperación". I tampoc el comparé amb la peli, per dos motius. Primer que no he vist la peli, i segón per què fa escasos minuts (documentant-me pel fer el post, encara que no ho sembli) he descobert que existia una peli sobre el llibre.

Què dir del cabró del Stephen que em fa agafar por quan vaig a dormir?
L'especialitat d'aquest home solen ser els principis intrigans. I en aquest llibre no es una excepció. Comença ambientant la història molt bé, vaja que t'acullones per què no saps què passa. Llavors ja se li envà una mica la imaginació i comença a posar massa ciencia ficció pel mig, però ja estàs a mig llibre i no es tracta de deixar-lo sense saber si queda algú viu al final.

Alguns extractes del llibre:

- Tienen derecho a permanecer en silencio. Si deciden hablar, todo lo que digan podrá ser utilizado en su contra ante un tribunal. Tienen derecho a un abogado. Voy a mataros. Si no pueden pagar un abogado, el estado les proporcionará uno.

Un cartel advertía: Sólo empleados municipales y asuntos relacionados por el ayuntamiento. Por favor respeten esta restricción.
Sólo en Nevada se pedíria a los conductores que respetasen una restricción de aparcamiento, pensó Peter. En Nueva York el cartel probablemente rezaría: Los vehículos no autorizados serán robados y sus dueños devorados.

Ha dicho, y corríjame si me equivoco -pero no con la escopeta, pensó; no me corrija con la escopeta-, que he descuidado mi espirtiu en favor de mi cuerpo.

L'ètica de la crítica

2007-10-27T10:08:00.000-07:00

"www.pretenciosidad.blogspot.com." Quin millor lloc per a que una persona com jo, que no sóc ningú (no us sentiu culpables, vosaltres tampoc sou ningú, segurament), parli de l'ètica de la crítica? Cap, és clar. Era una pregunta retòrica (les preguntes retòriques són també pretencioses, amb la qual cosa tot encaixa). Així que deixeu-me parlar.

Existeixen les pel·lícules bones? Sí, respondreu alguns: El padrino (o "The godfather", que sona més pretenciòs). Sí, respondreu alguns altres: Resident Evil 2 Némesis. Després anirem tots a pegar-nos, jo faré d'àrbitre i quedarem tan feliços.

És això el que tanca la qüestió, en el sentit que la inclou, no que la conclogui.

Durant una època trista de la meva vida, que va des que tinc ús de la raó (no deixen que me la quedi, però la puc utilitzar de quan en quan) fins a fa relativament poc, vaig gastar un munt d'energies en discussions vanes sobre la qualitat de les pel·lícules que m'envoltaven. Potser hagueu viscut una etapa d'aquestes, o la vostra vida en sigui una. "Que si Lost In Translation és genial i 21 Gramos és una bírria", o qualsevol altra versió. Però la qüestió és simple. No se sap de cap d'aquests enfrontaments intel·lectuals que hagi dut a un individu a aconseguir canviar el què en pensa un altre.

Era i és, per tant, una activitat inútil.

Potser alguns direu que discutir sobre pelis és divertit, i que per tant no pot ser titllat "d'activitat inútil". Aquest argument és (per usar una paraula pretenciosa) falaç. Després de tot, hi ha activitats divertides que són inútils. Guardar la partida enmig de qualsevol Grand Theft Auto (GTA per als amics) i posar-se a matar gent per veure quantes estrelles assoleixes abans de morir i perdre les armes que tenies, és, per exemple, una divertida activitat inútil. I quan te n'adones de quina manera ha passat volant el temps, i com de difícil es deixar d'intentar superar el record, descobreixes que, a més a més d'inútil, l'activitat és perillosa.

I en fi, a què ve tot plegat?

Haureu de disculpar-me. Fa poc vaig viure uns deu dies massa a prop d'un munt de crítics de cinema (pitjor encara, de professors de crítics de cinema!) i he acabat rebotat. I per això em plantejo si no és buit tot aquest món. Suposo que amb la crítica de cinema passa el que, a Todo lo demás, el personatge del Woody Allen diu que passa amb la relativitat. Li pregunta, en paràfrasis (no tinc tanta memoria), al personatge del Jason Biggs: <<¿Crees que la teoría de la relatividad es la respuesta, Falk? ¿De qué me sirve que el tiempo y el espacio sean una misma cosa? Porqué, en fin, si pregunto a alguien "qué hora es?" y me responde "Trece kilómetros", bueno, ¿que coño significa eso?>>.

Si algú opina que una pel·li és dolenta i a tu t'agrada, de què et serveix l'opinió? I si diuen que és bona i no t'agrada, aleshores què, també?

Crec que, potser, en un món perfecte les crítiques de cinema donarien pistes als lectors perquè sàpiguen si els agradarà o no la pel·lícula segons els gustos que tenen, i no parlaria per a res del que li ha semblat la peli al crític en qüestió.

I això és tot. Tanta tonteria per arribar a aquesta senzilla i poc rumiada tesi. Potser només volia parlar? Sigui com sigui, a partir d'aquí ja podré dedicar-me a comentar pel·lis. Prometo estar més lúcid. I no recordaré res del que hagi dit, perquè, què carai, jo també vull divertir-me.

Serà que en un espai pretenciòs un ha de poder parlar del que li doni la gana.

Ganamos el DiBa Express 07!

2007-07-03T03:58:00.000-07:00

Hàbits d'aparellament de l'humà terricola

2006-05-21T22:49:00.000-07:00

Jo no soc tan "cool" com per parlar d'un actor de pelis anteriors als 90 o sigui que em decantu per parlar sobre pelis.
Avui toca la típica pel·lícula que fan a TV3 o al Canal 33 a partir de la una de la nit, per què apareixen masses referencies sexuals com per fer-la a la tarda, però hi ha massa poc sexe visual per que els altres canals es molestin a posar-la.
Per què us situeu una mica, es una peli dels anys 90
The plot: (en anglés es més guay) Bàsicament segueix el procés d'aparellament entre dos individus de l'especie humana. Està fet de manera que sembla un documental, així doncs com si un documental de la 2 es tractés hi ha una veu en off que ens explica el que està passant en tot moment, o bé el que creu que està passant.
The cast: (que no vol dir el casting! es un false friend! vol dir el repartiment, el "reparto" per què ens entenguem) El actor protagonista sembla desconegut, es el "Mackenzie Astin", però resulta que si recordem les pelis de la infancia de Tele 5 a la tarda recordem que es el de "Colimillo Blanco", el llop no, el nanu.
L'actriu protagonista es ni més ni menys que la Carmen Electra! potser ha fet més treballs, però a qui nassos li importa si es mundialment coneguda gracies a " Los Vigilantes de la playa"
Només cal destacar una breu aparició de la Lucy Liu com a amiga de la Carmen Electra, però personalment no em cau bé, va xina guapa, i no i passu! més que res per què va neixer a EEUU.
Opinió de l'expert: (es a dir, jo, però expert en que?? ) Pel·lícula diferent que cal veure si s'en té oportunitat. Potser els actors no son bons (es pot retirar el "potser"), però l'enfocament es molt original, i el que pensu que més important en una pel·lícula, que es entretinguda. A més a més hi ha humor gràcies als topics de la relació noi - noia però d'una manera inusual. Fins i tot es pot trobar alguna parodia "Esperminator".

John Cazale

2006-05-11T10:25:00.000-07:00

Ni Marlon Brando intentando ser asesinado en mitad de la calle sujetando una bolsa de naranjas, ni Gene Hackman tocando el saxofón en su piso con todo patas arriba, ni Al Pacino saliendo del banco y repartiendo dinero a su audiencia, ni Robert DeNiro a punto de dispararse en la cabeza jugando a la ruleta rusa. Fuera todas esas pretenciosidades. Lo que no se puede olvidar en estas películas es la presencia de John Cazale, uno de los más grandes cuyas interpretaciones llegaban a eclipsar al resto. Las esquinas de los fotogramas siempre le estarán agradecidos por haber sido impresionados con su patética a la par que maravillosa expresión.

Después de destacar en el Off-Broadway, se metió (seguramente por enchufe) a trabajar en la obra más redonda de Francis. En seis años haría cuatro personajes: Fredo Corleone, Stan, Sal y Stosh. El nombre con más presencia, su papel más recordado y eso que fue el primero, además rodeado de abusones. Las cinco películas dónde participó estuvieron nominadas al odioso Oscar de Hollywood a mejor película. Las cinco están en el Top 250 de la (capita)lista del imdb.com, supuestamente la más “importante” de internet y el único actor con toda su filmografía metida ahí dentro. Chúpate esa James Dean.

Para convertirte en mito de los buenos, tu muerte ha de ser explosiva y estar rodeada de enigmas, leyendas y conspiraciones. Dean, Marylin o Bruce Lee lo consiguieron. En cambio John Cazale, con su estilo realista que lo caracteriza, lo hizo de un humilde cáncer de huesos. Complicado con esa muerte convertirse en un mito y menos si eres poco atractivo físicamente para la masa. Claro que, también influye el hecho del protagonismo, los citados fueron principales y muy populares, Cazale un eterno secundario. No he dicho nada, olvidad este parrafo.

En "El Cazador (de ciervos)" todo el equipo sabía que estaba a punto de morir. La interminable fiesta de la primera mitad no era solo para despedirse de los que se marchan a Vietnam. Estoy seguro de que también fue la fiesta de despedida de John Cazale. Ahí solo faltaba su colega del insti Al Pacino, aunque no dudo que estuviera sentado al lado del combo donde Michael Cimino, haciéndose el concentrado, pensaba en la broma pesada que le gastaría a la United Artist dos años más tarde…

Me pregunto cuales serían las últimas palabras de John Cazale en su lecho de muerte, con Meryl Streep a su lado, su pareja por entonces (yo de él me hubiera dormido antes de palmarla, la cara de la Streep en primer plano es de lo más aburrido que he visto nunca).

Ya han pasado 28 años desde su fallecimiento. Hoy tendría 71. Lagrimas pretenciosas corren por mis mejillas. La curiosidad me corroe al pensar qué papeles habría hecho John Cazale si su cuerpo se lo hubiera permitido. Sin duda, hubiera sido un estupendo Frank Booth.

…

Ya saben, no olviden a John Cazale. Yo por el momento estamparé un dibujo de su cara en una camiseta de color gris.

¡¿Fin?!

2006-05-10T09:18:00.000-07:00

Como siempre abandono el primero el cine.
No me quiero acostumbrar a acabar de ver las películas. No le encuentro el gusto.
Me quedo con la cara de los personajes y salgo a la calle a imaginarme como sería mi vida rodeado de ellos, y yo mismo le pongo mi propio final. De esta forma consigo involucrarme más que nadie en una película, y sobretodo consigo que su final siempre me guste. Rodeo el bello cuerpo de la esbelta protagonista con la cual todos en la sala llevan dos horas fantaseando. Yo la tengo. La beso mientras ellos observan sus últimos momentos de actuación en la gran pantalla.
Llevo 5 años viendo películas a diario, pero nunca veo su final. Me aterra pensar en la idea de que mis sensaciones acaben en el punto álgido al que me compromete el director de cine. Antes si que lo hacía.
Adoro a los directores, son capaces de hacer revolotear más pájaros en mi nido mental, de los que yo consideraba vivos. Siempre mejoran tu punto de vista y consiguen que sientas, como propias, sensaciones expuestas al mayor número de personas posibles.
Por eso mismo no me gusta acabar las películas. Sé que cuando comente el final con alguien, nadie sabrá mi verdadero final, siempre hablarán del suyo, el de todos. Fin y al cabo, ¿no es mi perplejidad mental lo que realmente da sentido a los valores y intenciones de los directores?

Cruzo la calle y sigo pensando en cuanto tiempo le quedara a mi película.
Ellos seguro que ya la han acabado, se acomodan a perder los instantes de pensamiento que yo recluto, a veces incluso días después de haber empezado a ver el film.
Voy indagando en las miradas de los conciudadanos huérfanos de metas con los que me cruzo. Seguro que ellos tienden a acabar las películas, y quien no lo hace no es porque muestre interés en poseerla y hacerla única, simplemente, quien no acaba de ver una película es por pura apatía o por que se queda dormido. Ellos andan con la cabeza gacha y puramente mecanizados.

Miro el cielo y me deslumbro. Me encanta mirar al Sol directamente. Lo desafío, y sólo a veces consigo imponerle respeto, y hago que me dé un final válido para la película que tengo en mente. Por lo general, el se muestra poderoso, y acabo por retroceder unos pasos, tapándome los ojos cegados con los dedos. Son los mismos dedos y la misma ceguera la que me consuela cuando explico a la Luna por la noche, que ese mismo día el Sol no me ha hecho caso. Se lo explico plácidamente, sosteniendo un buen licor con ‘esos dedos’ que me ayudan a soportar mi ‘ceguera’ pertinente de bebedor.

A veces, y sólo a veces, Luna y yo follamos. Es uno de mis mejores finales. Sobretodo me gusta éste final cuando no me lo espero.

Me encantan los finales inesperados, y sobretodo abiertos…
¿FIN?

Dias de cine: Eurotrip

2006-05-09T09:01:00.000-07:00

Hi ha pel·lícules bones, ni ha de dolentes i ni ha que no sabries com classficar. Avui posare una peli del 3er grup.
Es diu "Eurotrip" el nom us sonarà a Roadtrip i de fet s'assemblen (nota del autor: no he vist Roadtrip). Per que us feu una idea fare un petit resum de l'argument d'Eurotrip. Un noi americà amb la mentalitat similiar al tipic noi americà que ens presenten en les pelis com American Pie, a d'anar a Alemania per que allà vol coneixer una noia que fa temps que es coneixen via mail per que així practica alemany. Per fer-ho mes divertit l'acompanya un amic sortit. Un cop a Europa es troben a un amic i la seva germana, a partir d'aqui han d'arribar a Alemania però obviament no serà facil.
La pel·lícula es del famos director Jeff Schaffer i els protagonistes son els no menys coneguts Michelle Trachtenberg, Travis Wester, Scott Mechlowicz i Jacob Pitts. De fet mai havia vist aquesta gent abans ni per suposat havia sentit enomenar mai aquest director ni cap dels noms.
De fet la pel·lícula es força estupida en general però té trossus en concret que son bons si gaudeixes d'aquesta pel·lícula en companyia d'amics que son mes habiat propensos a riure.
Es una mica com la mítica serie "Oh! Europa!" de la Cubana per que apareixen diversos topics de cada país. Apareixen els Hooligans anglesos, i cal destecar per exemple, com sempre que surt alemanya pel mig ha d'apareixder el David Hasselholf parodiat d'alguna manera i això es d'agrair. Com es d'esperar també es fiquen amb els idiomes complicats d'europa tal com l'Holandes (Vandersexxx). Sense oblidar un exemple dels paisos mes marginals d'europa com ara Eslovakia.
En resum una peli que has de guadir amb moltes crispetes, molts amics i a punt per veure gags simples però divertits
Apa, bona nit!

Personajes/ Frank Booth de Terciopelo Azul

2006-04-24T14:00:00.000-07:00

Poner el siguiente fragmento del Candy Colored Clown de Frank mientras leemos:

Frank es el dueño del mundo perverso y decadente en el que se aventura a entrar Jeffrey. Supuesto traficante, excéntrico, da rienda suelta a sus fantasias sexuales con el personaje de Dorothy, la cual responde sumisa a sabiendas de que su hijo y su marido están en su poder. Aunque el delirio acaba por salpicarla...
-----------------------------------------------------------
De los factores que determinan el papel de Frank en la historia de Terciopelo azul se deduce el monstruo. Ser lascivo, es la extensión de todas las pequeñas maldades que definen la sociedad media. Todo aquello que un niño piensa de un mayor visto desde la naturaleza de las pesadillas, es Frank, el hombre del saco de la dimensión Lynch.

Él reside metafóricamente en el metafórico subsuelo del jardín de los Beaumont. Es un personaje complejo y profundo, cuya escala de éxtasis alcanzable se ve supeditada a diferentes prácticas visualmente terroríficas. Relativo a ello sería, el orgasmo; que tanto en el sexo como en la práctica de la violencia o de la dominación se ve condicionado por el uso de una mascarilla y la profundidad de las inhalaciones.

Me siento identificado con él en sus prácticas obsesivas inofensivas, preludio de las ofensivas y peligrosas. Estoy en su frecuencia cuando se pinta los labios para preparar el ritual de castigo de Jeffrey o cuando hace playback con la deliciosa canción del Candy Colored Clown. Tengo el 80% de posibilidades de formar parte del 1% de la sociedad psicópata que realmente existe.
----------------------------------------------------------------------------------------------
Frank, la antítesis de Sandy (Laura Dern), es la propia oscuridad que tanto proclama. Es él y su hogar.

Estreno del blog: Pretenciosidad

2006-04-24T08:19:00.000-07:00

La primera entrada es la más ruin y la menos apropiada para el lector fortuito.

Pero quebrantaremos el tópico para la muestra de la más que probable escena, de la más que probable Obra Maestra:
INLAND EMPIRE

Queda pendiente de comentar.

FINALMENTE PARECE SER QUE ESTO FUE UNA ESCENA DONDE SU CREADOR PRACTICABA CON EL SOPORTE VIDEO CON EL CUAL HA FILMADO . NO SE CREE EN SU INCLUSIÓN PARA EL CORTE FINAL DE LA PELÍCULA.